Blancafort, premiat per l’Orfeó Català (1965)

De l’article [traducció pròpia] de Josep Cruset (Esplugues de Llobregat, 1912 - Premià de Mar, 1998) a La Vanguardia (27-V-1965) sobre el músic Manuel Blancafort (la Garrriga, 1897 - Barcelona, 1987). En el marc del Festival de Pasqua de Cervera, està programada per a aquest dissabte 9 (Auditori Municipal, 17.30 h) una conferència de Xavier Calsamiglia, net del compositor.

He tingut una sincera alegria al saber que el mestre Manuel Blancafort ha obtingut el premi de l’Orfeó Català per la seva Cantata a la Verge Maria. És la reiterada consagració d’aquest músic. No es pot prescindir de la seva obra extensa i honrada a l’hora de configurar el com i el perquè de la música catalana contemporània. L’aportació del mestre Blancafort, del braç de Frederic Mompou (després, per camins diferenciats i personals l’un i l’altre) en l’etapa juvenil, ja llunyana però definitòria, té un interès que mereix ser remarcat en aquesta època d’urgències i d’oblits. [...] Manuel Blancafort neix el 1897 a la Garriga, on viu els anys essencials de la seva formació fins el final de la nostra guerra. La música, en ell, és pura herència. El pare té passió per la música: assistiria a l’escola de música del mestre Joan Baptista Pujol, professor de piano, introductor de Chopin en aquesta terra; de la seva escola en van sortir alumnes com Enric Granados i Ricard Viñes. [...] A casa dels Blancafort s’escoltava música de Wagner, a Catalunya s’escoltava música de Wagner; però -aquí i en el seus viatges per França, Itàlia, Amèrica- escolta Fauré i Debussy, les autèntiques veus que han de regir el seu camí. Es decideix per la música francesa. I el 1929 fa unes confidències a aquell gran periodista que va ser Josep Maria Planes. Surt al diari La Noche (2 de març de 1929), ja madures les idees -el mestre té 32 anys- allò que podríem dir-ne el seu manifest. Les declaracions són dures, subversives, valentes i molt criticades. Aquestes paraules són seves: “Fugir de Wagner és el primer dels manaments que és necessari imposar a la nova música catalana”. La cosa està clara. Pocs dies després (10 de març de 1929) estrenava al Liceu Matí de festa, significativament inspirat en un capítol de Solitud, de Víctor Català, arc entre Renaixença i Noucentisme, universalitzador de la sensibilitat popular en la tragèdia de la muntanya que és Solitud. Després ve la llista de les obres -editades aquí, a París, Londres, Filadèlfia...- que no caben en aquestes línies, des de les llunyanes Notes d’antany (1915) a Quartet de Pedralbes per a corda (1949), Premi Nacional de Música; passant per Sonatina antiga (1929), estrenada per la Sociedad Internacional de Música Contemporánea, obra en la qual s’advertirà el viratge, el canvi de rumb, després de les primeres troballes “revolucionàries”, cap a una tasca i una obra transcendents i equilibrades, en una línia de puresa que culmina en la Cantata a la Verge Maria per a cors i orquestra que acaba de premiar l’Orfeó Català.