La bisexualitat segons Pablo Motos i Miguel Bosé
Aquest dimarts passat, Pablo Motos entrevistava Miguel Bosé després que el cantant l’hagués deixat plantat en una emissió anterior. “Me puse muy enfermito”, va dir Bosé. Motos li va donar la raó: “Te pusiste malito”. I, després d’aquest infantilisme inquietant practicat per dos homes de 58 i 67 anys va començar una conversa sobre el robatori que va patir el cantant a casa seva. L’entrevista va derivar en la promoció de la sèrie documental Bosé renacido de Movistar+. Hi ha un aspecte tant d’aquesta producció com del diàleg que van mantenir a El hormiguero que és preocupant. És evident que Miguel Dominguín, el pare de Bosé, va ser un depredador sexual i un maltractador. Però són termes que no es fan servir amb claredat a l’hora de relatar les aventures d’aquest torero. Al voltant del personatge es crea una poètica i una fascinació en què fins i tot es comenta com un fet admirable que una actriu acabés suïcidant-se amb la foto de Dominguín a la mà. S’està construint una narrativa heroica al voltant de la infantesa de Miguel Bosé que segurament és molt televisiva però poc pertinent. Fins i tot els vincles amb el dictador Francisco Franco adquireixen una èpica històrica.
L’entrevista també va abordar la sexualitat de Miguel Bosé. “Tú dices que tienes la capacidad de amar a hombres y mujeres y que eso provoca envidia. ¿La gente que folla poco le tiene mucha envidia a la gente que folla mucho?”, li va demanar Motos. El presentador va associar la bisexualitat no a l’opció d’estimar o enamorar-se de les persones més enllà del seu gènere sinó a una mena d’incontinència folladora que permet un mercat més ampli de fervents candidats. Lluny de fer pedagogia, a Bosé la descripció li va semblar ajustada: “La gente que folla poco se tiene rabia a sí misma, pero indudablemente esta suerte que me ha dado el universo de poder salir los viernes y volver siempre con 'cacho' pues ha tocado los cojones a mucha gente. ¡No tengo la culpa!” I la claca sonava entusiasmada. Després, la conversa va degenerar en teories sobre la llibertat. El presentador va comentar: “No sé por qué todo el mundo tiene derechos humanos menos si eres famoso”, apel·lant al fet de rebre crítiques. I per acabar la conversa, Bosé va tornar a assegurar que fa tretze anys va deixar totes les drogues tot sol d’un dia per l’altre. “Hay que tener una cabeza que aguante”, va dir com si tingués superpoders. Després va afegir que, les persones que han patit alcoholisme, quan es rehabiliten “son gente muerta, que parece que se les haya ido el alma, la felicidad, la alegría. Están apagados”. Impossible més estigmatització i disbarats en una sola entrevista.
Motos i Bosé són dos irresponsables que analitzen l’existència humana des d’una perspectiva masclista, classista i emocionalment esbiaixada. Ja s’entén que, televisivament, el cantant sigui un personatge llaminer, perquè transmet la fragilitat de l’heroi decadent i destruït. Però els missatges socials que es desprenen de les seves teories són més propis de l’època del torero Dominguín i de la dictadura que de l’actualitat.
