Benvolguts imputats: ‘No surrender!’

Benvolguts imputats: No surrender! Veig que arrenco l’article en forma de carta oberta que puc personalitzar en Mónica Oltra. En anar veient com evolucionava la pira que una conxorxa més o menys dretana li estava parant, senyora Oltra, em pensava que aguantaria sense dimitir de vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, i que crearia, diguem, jurisprudència a contrario sensu. Entenc que no hagi pogut suportar les pressions, sobretot les més doloroses del foc amic, però deixo en obert la reflexió que el seu cas m’ha fet aflorar, tot i que ja fa temps que l’arrossego, almenys des que l’any 2008, amb el doctor Miquel Almirall, vam fer un estudi acadèmic sobre la vulneració de la presumpció d’innocència als mitjans. Recerca exhaustiva compulsant 1.200 exemplars de cinc diaris, anàlisi quantitativa rigorosa. El resultat va ser que la premsa transgredia sistemàticament la presumpció d’innocència, 2.300 notícies.

Les dimissions de polítics amb el dret a la presumpció intacte i, encara més, les inhabilitacions parlamentàries que la deixen als peus dels cavalls de l’oposició, fan el joc a un sistema judicial massa de biaix, amb els tribunals superiors que, malgrat notoris vots particulars, esmenen el que les cambres legislatives i els governs democràtics estableixen per majories tan consolidades com, posem per cas, la de l’Estatut de Catalunya del 2006. El diputat de Podem Alberto Rodríguez i Mónica Oltra han hagut de plegar per pressions de les togues de dretes, amb els partits d’esquerres fent la gara-gara de la submissió, i la pròxima víctima anunciada volen que sigui la presidenta del Parlament, Laura Borràs, a major “incerta glòria” de malversació de la democràcia. Davant d’una conxorxa del deep state amb tribunals i mitjans, els partits polítics farien bé de revisar aquesta doctrina de fer dimitir o suspendre per imputacions o sentències i obrir si més no finestres individuals a la separació de poders. La destrucció de l’estat de dret a mans d’un lawfare que d’altra banda tapa la feina impol·luta d’excel·lents magistrats, carregaria de raons una resistència política d’aquesta mena, que és fins i tot més suau que la desobediència que alguns propugnen. La llista de víctimes polítiques per presumpció d’innocència vulnerada i de sentències recorregudes a Europa és llarga, busquin a l’independentisme i a l’esquerra, anomenin-los Trias i Colau sense sortir de l’Ajuntament de Barcelona, i es trobaran amb franquistes d’última generació en una croada 3.0 contra “rojos y separatistas”. No només pretenen anul·lar les seves decisions, també volen deixar-los orfes de lideratges i de referents, com el del president Pujol, sense el qual la Catalunya d’avui no s’entendria.

La meva experiència periodística, en fi, m’ha portat fins i tot a repensar el tracte amb persones condemnades. Però, més enllà de considerar-les fonts, que seria deontologia, en l’espai de l’ètica quan una persona que he conegut ha entrat a la presó li he atorgat el dret de la misericòrdia, l’únic que els queda quan només els queden mals moments del càstig, fins i tot si se l’han merescut. L’article d’un il·lustre col·lega, exemple permanent en la meva feina, Joan Maragall, deixava ben clara aquesta prerrogativa. Quan l’opinió pública i els tribunals sentenciaven Ferrer i Guàrdia arran de la Setmana Tràgica (1909), Maragall va escriure un manifest més que article titulat “La Ciutat del perdó”. Ell, un catòlic practicant, demanava perdonar la vida d’un llibertari, quan l’anarquisme cremava esglésies i feia pogroms religiosos. Acabava així: “Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó per als condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots. I bella cosa fora que comencessin els més ofesos”. La Veu de Catalunya va censurar l’article i Ferrer i Guàrdia va ser afusellat sent innocent.

He tingut força relacions amb presos, els he visitat, m’hi he escrit. Gràcies a Bonifacio García, àlies Boni, Jesús G. Albalat i jo vam guanyar el Premi Avui de Periodisme de la Nit de Santa Llúcia de 1985. Vam fer una sèrie d’articles sobre el que aleshores era el robatori del segle, el rififí del Banc Hispanoamericà de la plaça de Catalunya, amb les millors fonts possibles: el policia i el lladre, ell. La meva correspondència amb Iulen de Madariaga al penal francès de Fresnes és, vista a tempo present, una revisió de la història d’ETA que va fundar i la primera autocrítica de la violència que ell mateix havia contribuït a posar en pràctica. Vaig ajudar a la tesi doctoral d’Angel Rekalde sobre les presons de màxima seguretat en què va passar vint anys en règim d’aïllament. Vaig ser al costat de l’exalcalde de Torredembarra Daniel Masagué –aquests dies li han fet el primer judici– quan sortia de la primera detenció amb pena de telenotícies. Estic segur –perquè veig com ha hagut de lluitar per sobreviure– que no s’ha ficat ni un duro a la butxaca, com no se’n va ficar cap Carles Navarro, diputat del PSC, condemnat per l’afer Filesa.

Si tenen interès en el tema, recomano llegir La ruta antigua de los hombres perversos, de l’historiador i filòsof René Girard (Anagrama, 1989), on reflexiona sobre linxaments, “unanimitats perseguidores”, bocs expiatoris, la passivitat sobre la persecució dels innocents, i els justiciers en general. D’aquests últims, Twitter en va ple i, com més conversos són, més inquisidors es mostren: aquests perfils que sempre estan enfadats, que ni fan ni deixen fer i només critiquen, quan no insulten... Acabo citant un altre autor, un cant a la tolerància i la millor prosa poètica que he llegit, Erri De Luca. Al seu darrer llibre,La volta de l’oca (Bromera, 2018), escriu: “Conec un munt de persones que s’han passat una tercera part de la seva vida en una cel·la, i no per profits personals. Amb coneixences com aquestes, ni jo mateix dec resultar recomanable”.