Benvinguts per Sant Joan
Passes per una casa i veus un gos lligat. I li preguntes a l’amo com és que el gos està lligat i et diu que és perquè s’escapa. I els altres, els que no s’escapen, estan deslligats. I aquesta és la pena: que el gos que més ganes té de ser lliure és el gos que té menys llibertat. I recordes una cadernera que va comprar el teu pare, en un mercat. Patia tant i tant per estar engabiada –no ho podràs oblidar mai– que amb el bec resseguia, un per un, els petits barrots de la gàbia. I es feia sang, de tanta ànsia per escapar-se. I al final, i aquesta és la terrible lliçó, ja s’hi va acostumar, i la gàbia ja no era allò tan terrorífic. ¿Que no ens hem acostumat a la mascareta, nosaltres?
El covid ens ha pres moltes coses, la més important, el dret de morir acompanyat. I ens ha fet pensar en com és d’important aquesta fràgil convivència, aquest ardu sistema que sobreviu a patricis romans, a inquisidors, a bruixes, a inventors de rodes, telèfons, a sufragistes i a Madame Clicqot. Ser lliure –ara ho veiem– és una bogeria.
Sortiran de la presó tot de persones que no hi haurien d'haver estat mai. Oriol, Raül, Dolors, Carme, Quim, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep... Arribaran a cases amb fills, filles, nets, germanes, marits, dones, nebots, mares i pares. Potser seran a temps de seure a taula i menjar coca. Vindran els veïns. I hauran de tornar a començar amb la vida, tan rara, i amb les coses normals per extraordinàries, com les cançons petardes i els petards, com la boca plena de sucre, com dormir amb qui vols, llevar-se a mitjanit i trepitjar el parquet o potser les rajoles, veure els nens dormir, anar a fer un cafè a la Nespresso i pensar que contamina massa, pensar si l’endemà aniràs a córrer o a comprar pa per esmorzar. Benvinguts a casa.
Empar Moliner és escriptora
