11/06/2021

La batalla mediàtica de Gaza

4 min

El viatger que desembarca a Palestina i a Israel no es troba mai sol ni indiferent. L'acompanyen els records i les vivències de moltes generacions. La Bíblia, els Evangelis, l’islam, les croades. Cada pedra està marcada per la història i cadascuna de les seves valls estan cobertes de sepultures i esperances. Les vibracions que emanen de Jerusalem, Judea, Jericó, Natzaret o Jaffa impregnen el nostre inconscient. També hi trobam la realitat del conflicte permanentment estancat, i la tensió del moment present. Una sola terra, diminuta geogràficament, habitada i somniada per dos pobles; els dos semites. La lluita eterna per la supervivència, les tradicions i la divinitat. Dos pobles que consideren l’estreta franja de terra entre el Jordà i la Mediterrània com la seva pàtria legitimada. El litigi va començar fa més d’un segle i res no ens fa pensar que la solució estigui pròxima. Una terra, dues pàtries.

La correlació de forces s’ha invertit amb el pas dels anys. Després de tres dies i tres nits de deliberacions i assemblees, al Museu d’Art de Tel Aviv, David Ben-Gurion va decidir no escoltar la prohibició feta pel president americà Truman ni per l’heroi de Normandia, el general George Marshall, i el 14 de maig del 1948 va declarar la independència de l’Eretz Israel. L’endemà, gairebé tots els països àrabs de la zona li declararen la guerra. Les possibilitats de sobreviure a l’envestida eren escasses, però ho varen aconseguir. A partir d’aquell moment, l’èxode i l’exili es van invertir, també es va anar capgirant el desequilibri de forces. Avui en dia, Israel és una democràcia plena a l’estil occidental a una zona del món plena de dictadures o autocràcies. Disposa d’un exèrcit poderós, amb disponibilitat d’armament nuclear subvencionat per l’imperi americà. La supervivència d’Israel no està en joc, de moment. Els qui no estan tan bé i estan amuntegats o acorralats són els àrabs palestins que malviuen a Gaza o Cisjordània. Se senten oblidats i abandonats pel món, especialment pels “germans” àrabs, sobretot després del reconeixement d’Israel per part dels estats àrabs que integraren –l’agost de l’any passat– els Acords d’Abraham. La tensió s’ha anat acumulant especialment els darrers mesos. Al pastís intern cal afegir-hi una Autoritat Nacional Palestina pràcticament inexistent, apuntalada i ofegada alhora pels mateixos israelians i un Moviment de Resistència Islàmic cada dia amb més força i que no reconeix l’estat jueu. Sovint la intransigència de Hamàs em recorda l’Irgun jueu dels anys quaranta del segle XX.

El detonant de la reacció en cadena del mes de maig a Gaza va ser, una altra vegada, els desallotjaments dels habitatges àrabs del barri de Sheikh Sarrah avalats per la justícia israeliana. Un tema de gran complexitat jurídica que es remunta a l’època de l’Imperi otomà i els anys del Mandat britànic de Palestina. Aquest vell conflicte de propietats evidencia la idea i la necessitat dels jueus d’alterar la demografia del Jerusalem Oriental a favor seu. Amb aquest panorama de tensió fou quan els coets de fabricació gairebé casolana de Hamàs començaren a caure una altra vegada dins territori israelià. Escrivim “una altra vegada”, perquè fa uns vint anys que dura aquest llançament massiu de coets, després que Hesbol·là marqués el camí al sud del Líban.

Hem de dir que aquests coets fabricats als tallers clandestins de Gaza són coneguts amb el nom de Qassam i són més potents que els antiquats Grad inicials. Actualment, tenen un abast d’entre vint i trenta quilòmetres i porten una càrrega d’explosius entorn dels quinze quilos. No poden considerar-se pròpiament míssils, atès que no disposen de sistema de guia que marqui el camí cap a un objectiu. La seva efectivitat destructiva és escassa comparada amb els armaments d’avui en dia. Semblà que més aviat han estat dissenyats per guanyar la batalla de la propaganda a les pantalles dels mòbils i les televisions del món.

Evidentment, Binyamin Netanyahu no podia quedar mans plegades, ja li anava bé enfortir la seva posició de Primer Ministre –la llista de problemes li creix cada dia que passa–, per altra banda, l’opinió pública israeliana no li ho hauria perdonat. I ràpidament, els edificis de Gaza començaren a ensorrar-se a les pantalles de tot el món. Massa temps sense sortir als telenotícies debilita la posició de Hamàs i els condemna a l’anonimat.  En canvi, un grapat de morts civils es converteix en l’arma més poderosa i eficaç. L’impacte i la batalla principal de la resistència palestina és als mitjans de comunicació. Qui no ha utilitzat els seus morts per alimentar la seva causa? Els conills d’índies som nosaltres. Les estratègies no canvien, s’intensifiquen. Els coets han substituït els atemptats suïcides, la naturalesa del conflicte tampoc varia. L’equilibri de forces és al costat d’Israel. L’objectiu sembla ser guanyar temps, mentre les persones moren. Hamàs sap que ha d’afrontar un adversari que els supera en tecnologia, en producció i en procediments tàctics convencionals. Han estudiat bé el passat, la Indoxina francesa, Algèria, l’Iraq i més recentment l’Afganistan. Saben que les guerres llargues, de baixa intensitat, però contínues, resulten més rendibles i efectives que les de tipus llampec. D’altra banda, per a l’exèrcit d’Israel, la millor defensa ha estat sempre un bon atac. No tenen espai ni temps per a defensar-se.

De moment, Israel està perdent la batalla mediàtica, ho saben. També saben que la solució no passa per la violència, pels coets de Gaza, pel sistema caríssim dels míssils Patriot millorat per Israel, ni per ensorrar més edificis, ni per desallotjar els àrabs de Jerusalem Est. El fracàs dels Acords d’Oslo és present al subconscient. Malgrat la situació, cal urgentment desbloquejar la via política i reprendre el diàleg. No hi ha altre camí. Però a qui li importa?

Escriptor
stats