Avorrir-se no es torna senzill
És bastant difícil tenir una estona d’avorriment avui dia. Això de deixar-se dur entre pensaments, idees i records d’experiències recents o, simplement, “mirar ses musaranyes” és un luxe. L’altre dia, en un dels múltiples canals de contingut audiovisual als quals estic subscrit, explicaven les atribucions beneficioses de gaudir dels moments d’avorriment. Segons sembla, certs estudis científics havien observat majors nivells de creativitat i pensaments proactius en comptes de plantejar-se el futur a mitjà i llarg termini entre aquelles persones a qui s'havia “ajudat” a avorrir-se. Donar-se temps sense activitats explícites –o distraccions, com el mòbil– afavoreixen que ens qüestionem la nostra situació, tinguem present on som i ens demanem cap a on volem anar.
Tasca difícil, aquesta, en una realitat en què ens bombardegen constantment amb una mar d’estímuls inacabables. Som a l’era de la informació, del màrqueting, les fake news, el click bait, el fact-checking, les newsletters, els likes, els feeds, els memes, les stories, els reels, els tuits, els threads, els posts, les videocalls i la realitat virtual 2.0 –per si no en teníem prou amb la realitat 'real' (sic). Sense oblidar que treballem per viure –o vivim per treballar, segons si un sol treball et dona per arribar a final de mes, pagar el pis i portar menjar per a tu i els teus dependents o no.
La nota positiva és que la ciència funciona. L’altra negativa és que no li fotem ni cas a ella o als seus científics –això si no els tractem de terroristes per manifestar-se per alertar de l’emergència climàtica amb suc de remolatxa. Valgui d’exemple perenne i ulterior el desastre climàtic per plasmar la incapacitat d’acció de la societat civil –sobretot la classe política– davant les certeses científiques acumulades al llarg de més de setanta anys. L’any passat, al juliol, ja vam patir el mes més calorós de la història d’ençà que es recullen dades meteorològiques. El mes de maig que deixem enrere està entre els deu més calorosos.
Però tornem a la part positiva. En un altre dels podcasts que escolt regularment (ja ho dèiem que no ens podem avorrir), es feien ressò de com últimament la ciència havia anat donant notícies molt positives i de certa importància, almenys en el vessant clínic i biomèdic. Entre els exemples mencionaven l’impressionant –tot i que limitat a una quinzena de pacients– assaig clínic on s’havia observat una remissió total dels tumors en pacients amb càncer de recte després de sotmetre’ls a tractament immunològic i, es demanaven, si era cert que la ciència actualment avança més que mai o simplement li dediquem més atenció ara. Personalment, pens que el fenomen té molt més part de la segona opció que no pas de la primera. De fet, una de les certeses que tinc més clares és que la ciència sempre avança i sempre ens explica coses noves.
En una realitat neoliberal, on la nostra atenció és el component de compravenda més important, sembla ser difícil avorrir-se i, poc més, informar-se de manera crítica per ser conscients de la realitat real. “El món es torna senzill” és la idea que títol que dona nom a l’última novel·la de l’autora Laura Gost, il·lustre poblera. Tanta sort que sempre ens quedaran les històries escrites entre les pàgines d’un llibre per poder-se perdre durant algunes estones de luxe procrastinant entre elles. Això si el nostre món, que no té gaire de senzill, ens ho permet.
Sebastià Franch és científic
