Audrey Hepburn, de puntetes
Movistar+ ha estrenat Audrey, un documental sobre la vida de l’actriu Audrey Hepburn i que compta amb la col·laboració –i la producció– del seu fill Sean Hepburn Ferrer, entre altres testimonis propers a la seva trajectòria professional i personal. Dirigit per Helena Coan, és un documental força convencional en el sentit que avança cronològicament al llarg de la seva biografia. Puntualment s’hi inclouen uns passatges de ballet metafòrics que són horrorosos i carrinclons i que no aporten res a la història, ni tan sols un valor estètic o emotiu. Com que són tan esporàdics, però, no fan nosa. Per als amants del cinema i seguidors d’aquesta estrella de cine que va esdevenir una icona, aquesta hora i mitja d’història al voltant de l’actriu pot resultar agradable i interessant. Hi ha una quantitat d’imatges d’arxiu extraordinàries i té l’encert d’utilitzar sovint enregistraments sonors d’Audrey Hepburn perquè ella mateixa pugui ser la veu en off de la seva pròpia vida.
En el relat visual es desprèn certa dependència d’aquest magnetisme que tenia l’actriu quan s’ha d’explicar la seva vida. Es fa evident una fascinació per l’aspecte físic i l’estilisme de la protagonista, però també per la seva bellesa. “Era una època que hi havia les actrius que eren com la teva veïna o unes altres que eren bombes sexuals. L’Audrey no era cap de les dues. Era un tipus de dona que realment no existia”. En certa manera, tot el documental es debat entre subratllar aquest caràcter tan especial, únic i extraordinari de l’actriu i recordar que, malgrat tot, era una dona senzilla pel que feia a la seva vida quotidiana, la manera de relacionar-se amb les persones i les aspiracions vitals. Fins i tot un dels testimonis que intervé és un jardiner municipal que de tant en tant parlava amb ella quan coincidien pel carrer i l’entrevisten amb l’uniforme de treball.
A Audrey, si bé es revelen aspectes de l’actriu que potser no són encara prou coneguts, també és obvi que el documental cau en una mena d’hagiografia, especialment al final de la seva trajectòria. Però el més evident és el control del relat que vol exercir el seu fill Sean Hepburn Ferrer sobre la història. Primer, remarcant que en les últimes hores de vida la infermera va delegar en ell les cures i els horaris de la medicació; després, incloent la seva filla –la neta de l’Audrey– com a hereva del llegat simbòlic i artístic, i, finalment, perquè el vessant més fosc i de patiment de la seva mare queda només expressat a través de subtils eufemismes que parlen d’ansietat i autoexigència. En cap moment es fa referència al trastorn alimentari que patia i les estrictes dietes a què se sotmetia. Passa de puntetes sobre molts aspectes. Fa uns mesos va ser notícia que s’havia començat a rodar una sèrie documental sobre Audrey Hepburn basada en un esborrany escrit pel seu altre fill, Luca Dotti. Podríem estar davant d’una lluita familiar pel control del relat de la vida de l’actriu.
