Quan aquesta foto parli deixaré d'estimar-te…

L'oració completa d'aquest preciós vers en castellà (i qualque falta d’ortografia) té més d'aquestes quinze síl·labes, tot i que les mantindrem en la intimitat de l'autora devers el anys quaranta...

El missatge d'amor l'escriví com una promesa al seu pretendent, combatent republicà que aleshores vestia –obligat– l'uniforme rebel fent la mili després de la Guerra Civil espanyola.

Ho va escriure Maria Forteza Pomar –poetessa, sense saber-ho– i pot representar el sentiment de moltes altres dones de la seva generació. Devia fregar els desset anys, quan va escriure el títol de l'article al revers de la foto que l'il·lustra. Ma mare, com tantes altres dones d'aquella època, no va tenir massa oportunitats de cultivar-se, de manera que la seva carrera literària probablement acabà en aquest punt. Bé, ni de cultivar-se ni de fer res més que no fora feina i cuidar els fills. 

Filla de Jaime Forteza Valls i Joana Maria Pomar Pomar, era xueta de soca-rel. Sembla que el matrimoni dels padrins, a finals del 1920 a Sóller, fou arreglat per un capellà. El turisme d'una carnissera i un sabater no devia estar massa de moda per conèixer-se i calia garantir la procreació dels xuetes. Ella no va tenir cap problema, en aquest sentit: José María Pla Ortolá El Moreno, de qui ja us vaig parlar a l'article corresponent, era, a més del destinatari de la foto vehicular del text, un valencià sense prejudicis xenòfobs.

Els seus germans, Antònia i Miquel, sí que van patir discriminació religiosa-sentimental, tot i que van aconseguir refer les seves vides.

Els pares es van casar en acabar la mili i ella, entre despatxar pollastres i netejar budells al negoci familiar, anava parint. Jo vaig ser el tercer i darrer fill, i la meva arribada, millorable. Des del mateix moment en què vaig néixer he hagut de lluitar contra tres estigmes: el totalitarisme, la violència contra les dones i la religió imposada. Vaig néixer un desset de juliol i em van inscriure el devuit per una paga relacionada amb el Alzamiento; vaig pesar cinc quilos i mig i supòs que 'sa mamà' degué patir molt... Tres dies després em van batiar al catolicisme.

Na Maria va néixer abans d'hora. No va tenir ocasió de desenvolupar les seves capacitats més enllà de la mera subsistència. Era feinera, intel·ligent, decidida i valenta. 

Ens va criar el millor que va saber i poder. Emprenedora, aconseguí, a finals dels anys 70, establir una carnisseria a Palma, a la cantonada dels carrers Joan Crespí i Fàbrica i –mai havíem tingut un duro– aconseguí també estalviar per comprar un piset al barri de Santa Catalina, on, amb una petita pensió, va passar en pau la resta de la vida molt ben assistida per la sanitat pública.

Fet i fet, em va ensenyar l'ofici que, si hem de jutjar per la blancor immaculada de les bates que ella procurava, pareixia una altra cosa. Era feixuc, treballar-hi amb només setze anys, però no m'ho plantejava. Nogensmenys, tot d'una que vaig poder, vaig canviar els ganivets per les pistoles, i llavors arribava a casa vestit de municipal.

El pare s'acomiadà de nosaltres denou anys abans que ella, que, aquest mes d’agost, ja se'n compliran deu d'ençà de la seva partida.

Als qualificatius anteriors, hi afegiré si m'ho permeteu el de dona de gran fortalesa física i mental. Només la vaig veure enfonsada en una ocasió: un desembre a finals dels 70, quan li van matar en Miquel, el seu –estimat– germà petit en un 'accident' de cotxe a Binissalem. Record la conversa. Entre molts perquès..., ella demanava explicacions al seu Déu. Jo era un poc més jove que ara ferm, i se'm va ocórrer dir-li que probablement Déu l’havia posat d’escut per salvar els infants que potser anaven en qualque cotxe posterior. Sempre he volgut creure que li va anar bé, aquell argument piadós.

Miquel Forteza era el més petit, de tres germanes i dos germans. Va ser ell qui continuà la saga familiar a la carnisseria de Ca Sa Capellana del carrer del General Luque d'Inca, on ma mare també havia après les tresques. El tio Miquel em va ensenyar més d'una tècnica, les quals –en la seva absència– vaig transmetre als seus fills Jaime i Raimundo, que avui dia mantenen el portal obert d'aquesta petita empresa familiar tutelats per l'ànima del negoci: la seva mare, coneguda com la Cordovesa.

No em vull d'estar de parlar de dues peculiaritats al desnossar una vedella que formen part de l'experiència didàctica: en tallar la baldana del quartó de davant per separar-ne el llom, s'ha d'atacar l'os per darrere amb la serra i aturar en arribar a la carn. Aquest darrer tall es farà preferiblement amb ganivet, i així la carn no quedarà esmussada.

Anem ara amb el quartó de darrere. No ens hem de preocupar si, quan separam l'ombra de la cuixa, ens passem del tel i ens enduim un tros de racó. El tio Miquel deia que tot eren bistecs, i que tant era el costat on acabàs. Després vaig saber que ho deia per motivar-me quan errava, perquè la veritat era una altra.

No va anar així, però a vegades somii que, quan la vam acomiadar, el terral ens embolicava amarat de la seva olor neta i dels aromes casolans: panades, arròs al forn, frit, caragols, greixonera, estofat, paelles... El vent era suau i les roses l'envoltaven, mentre ella s'allunyava a poc a poc. Dins la foscor, l'aigua ablania les costures de les cicatrius de la seva vida i omplia el seu interior. Abans d'esvair-se per sempre mirà per darrera vegada la foto que ella volia dels seus, somrient entre les flors. 

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat