De l’article de Carles Nadal (Barcelona, 1923-2010) publicat avui fa vint anys a La Vanguardia (9-V-2004). Traducció pròpia. L’escàndol de les tortures dels estatunidencs a l'lraq va esclatar quan al president Bush només li quedava el britànic Blair com a aliat europeu. Aznar, l’altre triumvir, ja no era president. El seu successor en el govern –Rodríguez Zapatero– l’endemà de prendre possessió (18-IV-2004) ordenava la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq. La resta de governants europeus estaven inerts, com ara, davant els abusos d’exèrcits invasors en terres llunyanes. Avui, Dia d’Europa, ve a tomb recordar-ho.
Dissortada l’hora en què els “cervells” que rodegen el president George Bush planejaren la invasió de l'Iraq. Malaurada l’ordre que el president estatunidenc va donar per atacar contra vent i marea, per damunt d’obstacles legals i amb la disconformitat d’alguns dels principals aliats. Mals començaments, mals finals, es diu sovint. No sabem com acabarà l’embolic gegantí que la Casa Blanca ha provocat a l'Iraq. Però la cursa dels esdeveniments un any després que Bush donés per acabada la guerra presenta un balanç desastrós. Tots els motius que successivament es van presentar per justificar l’acció militar han anat mostrant una realitat ben distinta. No cal, a aquestes altures, recordar allò de les armes de destrucció massiva o dels vincles del règim de Saddam Hussein amb el terrorisme islamista, arguments que la realitat ha desmentit del tot, i que, en canvi, han revelat intencions erràtiques dels governs de Washington i Londres per fer que la guerra aparentés estar justificada i ser legítima. Va venir després allò d’enderrocar el tirà, la captura del qual vam veure certament amb satisfacció. I s’hi va afegir que la finalitat de la guerra preventiva era donar als iraquians la llibertat i la democràcia. La teoria de la guerra preventiva no s’aguantava, però sí que semblava prevaldre el dret unilateral a col·locar una nació independent i sobirana sota tutela per a tan nobles fins. [...] A la Casa Blanca havien dit que l’ocupació i la democratització de l'Iraq provocarien l’efecte dòmino sobre tota l’àrea anomenada del Gran Orient Mitjà, des de Palestina fins al Pakistan. Actualment no es pot descartar que passi justament tot el contrari. Només cal recordar els repetits atemptats terroristes a l'Aràbia Saudita i el perpetrat a Síria. En aquest lliscament vers l’adversitat sorgeix de sobte un assumpte que es pot qualificar de tenebrós: les revelacions de la submissió a tortura contra presoners iraquians per part de nord-americans a la mateixa presó on els sicaris del dictador Saddam Hussein es recreaven practicant exercicis de sadisme delictiu. Aquestes aberracions posen la seva presència obscena en el centre de l’atenció mundial. I aquí ja tot es posa a l’inrevés. Una onada d’indignació i d’estupor commou el món. Abasta gran part de l’opinió, els congressistes, la premsa nord-americana. S’estén un redoblat odi entre milions d’àrabs i musulmans en general. [...] Altrament, el fet que no només hi ha militars complicats, ni que tan sols siguin únicament agents de la CIA els compromesos en els actes de tortura sinó també individus al servei d’empreses privades dedicades a feines paramilitars, mercenaris en el pitjor sentit de la paraula, agreuja la il·legalitat del delicte. ¿Davant de qui són responsables? La privatització duta a terme fins a aquests extrems crea un estat d’indefensió personal, d’invalidesa dels drets més elementals. És la cessió inacceptable de la responsabilitat per part de l’Estat. D’un Estat que, a més, declina la seva obligació en una cosa de tanta transcendència com és ocupar militarment un país estranger i mantenir-lo indegudament sota tutela. [...]
