27/05/2022

Un any

3 min
Una passarel·la que arriba fins al mar.

Estimat Xavi: he estat a punt d’escriure “aviat farà un any que vas marxar”, quin eufemisme. Per dir-ho d’una manera crua hauria d’escriure "un any que et vas morir”, però m’ha semblat dramàtic i teatral. La realitat, doncs, i per això ho dic així, és que fa un any que no hi ets. Perquè aquest és, exactament, l’estupor que ens provoca la mort: algú que hi era, que existia, ja no hi és. Els nens petits, quan se’ls parla de la mort d’algú, pregunten: “I on és, ara?”. Nosaltres també voldríem preguntar-ho, però som resignadament adults i no ho fem.

Aviat farà un any que no hi ets i la proximitat de la data ens ha remogut el dolor, que s’havia anat dipositant al fons de tot dels nostres cors, descendint lentament com volves de neu, fins a crear un líquid espès que ens feia sentir un pes al pit. Ara, el primer aniversari ha fet l’efecte d’un ventilador i el dolor ha començat a bellugar i voletejar, omplint-ho tot de cendra.

Ens truquem i ens escrivim els uns als altres, com una manera desesperada de posar-nos en contacte amb tu. Però tu no hi ets.

Hem passat l’hivern com hem pogut: pensant en tu cadascú en la seva intimitat i dient el teu nom en veu alta quan ens trobàvem. Mirant fotografies, recordant moments bons i dolents. Tornant a lamentar que la maleïda pandèmia ens impedís acomiadar-nos de tu com hauríem volgut.

M’ha resultat increïble que sortís publicada una novel·la meva i no hagi rebut el teu e-mail corresponent, amb una reflexió acurada, sempre afectuosa i sovint molt constructiva. És d’un egoisme fastigós, ja ho sé. Però també em fa mal la teva novel·la quan la veig en algun prestatge d’una llibreria. I el Sant Jordi quasi normal que vam viure i que tu hauries gaudit tant.

La segona cosa que em provoca un gran dolor és no haver tornat a casa teva. Com que tu no hi ets, la casa, que sí que hi és, és com si no hi fos. No hi tornem i les buguenvíl·lees hauran florit sense acompanyar les nostres llargues sobretaules.

S’acosta l’estiu i voldria poder-te trucar per preguntar-te si vols que tornem a compartir apartament. Però no hi ets, no hi seràs. Al nostre lloc, el lloc que tu i jo i els nostres amics considerem nostre, el lloc on va créixer la nostra amistat, on hem rigut com només es pot riure quan ets jove (o quan ser en aquell lloc ens fa pensar que encara ho som), en aquest lloc només ens hi espera un banc de fusta en el qual vam clavar una placa petita i discreta en memòria teva. Tornarem a acostar-nos-hi cada vespre, a l’hora de la posta. Serà bonic, però no ens consolarà d’aquests tres-cents seixanta-cinc dies que haurem viscut sense tu.

T’enyorem, cadascú a la seva manera. Un plorant, l’altre citant-te a cada missatge, aquell altre sense compartir l’enyor. El dolor és punxegut o tendre, latent o exhibicionista, cadascú té el seu.

El món continua embogint, Xavi. Ara hi ha guerra a Ucraïna. El nostre país segueix immers en la marea de frustració i impotència que ens arrossega des de la tardor del 17. En aquests dotze mesos he llegit novel·les boníssimes i he vist sèries que t’encantarien. Anem fent anys –tots menys tu; com t’agradaria fer aquesta broma– i ens acostem a aquella vellesa que imaginàvem vivint tots junts a casa teva, convertida en una mena de comuna hippie per a la tercera edat. Esmorzaríem a la terrassa, mirant el mar.

Hem mirat un documental llarg i excel·lent sobre els Beatles i hem pensat tota l’estona en tu.

Els teus fills crec que estan bé. Les teves germanes et troben a faltar moltíssim. Els amics brindem per tu. Jo, de tant en tant, em trobo esperant que em truquis i em diguis: “Soc a prop de casa teva, baixes a fer un cafè?”.

stats