SociòlegLa premissa i el discurs fàcil que tots els polítics són igual de nefasts ja formen part d’un relat que no du enlloc. No perquè els polítics actuals siguin millors o pitjors que els d'un temps, sinó perquè, ens agradi o no, no són més que un reflex de la ciutadania i conseqüència del que votam. Més encara, perquè la política no la fan tan sols els polítics, i tots, en un grau o un altre, en som partícips amb els nostres fets i/o accions. Per això, no estaria de més fer una autocrítica col·lectiva sobre el que feim o deixam de fer aquells qui d’una manera o una altra feim política més enllà dels partits.
D’aquests “altres polítics” n’hi ha de tot pelatge, però sempre m’ha cridat l’atenció un perfil que ningú s'atreveix a criticar per por de ser blanc d'atacs furibunds i despietats. Em referesc als qui fan política amb crítiques rarament constructives creient que per no ser polítics tenen cera del corpus. Són els més crítics, els que més criden, els que ho canviarien tot, són “els antitot”.
Els antitot poden ser d'ideologia diversa i es caracteritzen per la seva intransigència a l'hora de pactar o consensuar res. Solen caure en el sectarisme i avantposen sense ser-ne conscients els interessos individuals o de grup a l'objectiu que pretesament volen assolir. Per això, no seguiran mai estratègies conjuntes amb ningú que no sigui estrictament de la seva corda, associació o grupuscle (i ni així), i sovint es barallen entre ells a la recerca d'un inexistent “sant greal” de l'autenticitat. I és que encara que poden tenir certa influència en el govern de torn o en la ciutadania, en no poques ocasions són especialistes a causar allò que volen evitar.
D'antitot n'hi ha de diversos perfils, però per norma general tots viuen malsofrits i a la defensiva. Passi el que passi sempre troben alguna raó per viure amb amarga insatisfacció la situació política del moment i ho fan saber a tot aquell qui els envolta. Tant se val si l'economia va bé o malament o si s'han aprovat, en major o menor grau, lleis que defensen les seves reivindicacions. Són àvids cercadors de motius per estar emprenyats i posar verds els governants i, per això, sempre, absolutament sempre, hi ha un emperò.
Els antitot han nascut per ser crítics i criticar. Sempre ho faran en negatiu per demostrar una superioritat moral o una suposada capacitat de gestió que curiosament poques vegades desenvolupen. Sovint hi ha polítics que miren de fer-los la bona per por de perdre vots, però tanmateix gairebé sempre acaben escaldats. Obliden que els antitot són incapaços de donar mai l'enhorabona o l'aprovació a qualsevol iniciativa que no surti d'ells. Fer-ho seria una mostra de debilitat que els seus companys de lluita (la que sigui) no entendrien i per això no és gens estrany que puguin arribar a criticar propostes que han fet ells mateixos en el passat, però que, per un alzhèimer precoç, ja no reconeixen com a pròpies.
Encara que molts antitot són activistes, no tots els activistes són antitot, ni prop fer-hi. Distingirem els antitot perquè són profundament intransigents. Reivindiquen contínuament la importància de ser crític, la llibertat d'expressió o la democràcia, però no poden sofrir ser criticats. Són la veu del poble i, encara que per norma general el poble els ignori a ells, se’n consideren els legítims representants. En conseqüència, es pot criticar els polítics que fan política però no a ells que, encara que també facin política. Perquè ells són el poble o això creuen.
Si voleu deixar en evidència un antitot, feis-lo responsable polític d'alguna àrea de gestió, millor encara, feis-lo director general o conseller. És el pitjor que li pot passar. La por de les crítiques dels seus companys de lluita (més d’un mort d'enveja) i el tocar de peus en terra amb una realitat que no era com l'esperada no el deixaran dormir. Molt probablement no acabarà els quatre anys de mandat i des del minut zero cercarà una excusa per a dimitir i demostrar així la seva solidesa ideològica. Perquè no oblidem que un antitot no s'equivoca mai. Fins i tot quan el seu diagnòstic es demostra erroni, sempre trobarà qualcú o alguna variable imponderable a qui culpar dels seus errors de càlcul. Mai, absolutament mai, serà capaç de reconèixer que anava errat si no és per dir que va ser massa tou.
Molts d'antitot ara estan llegint aquest article i amb una rialla als llavis pensen: “Jo en conec un d'aquests”. I és que qui no és o ha estat mai una mica antitot? Perquè el cert és que a vegades ser antitot pot fer falta però, en d'altres, fa més falta ser capaç de consensuar i criticar per a construir. Dit d'una altra manera, més que “polítics valents” d'autobombo el que ens fa falta són polítics que ens permetin avançar.
