Els Emmy i Johnny Depp
Vivim temps antagònics, paradoxals i convulsos. La gala dels premis Emmy, que reconeix el millor de la televisió de l’any i que ha tingut lloc aquesta setmana passada, ha confirmat el canvi definitiu de paradigma televisiu en ser el primer cop que una plataforma i no una cadena de televisió, Netflix en aquest cas, s’emportava el gran gruix dels guardons. Alhora, però, en aquesta mateixa gala es posava de manifest com estan de lluny encara les grans estructures audiovisuals del reconeixement i la inclusió de la diversitat. El palmarès dels Emmy d’aquest 2021 ha estat durament criticat perquè, malgrat que per primer cop a la seva història pràcticament la meitat de les nominacions requeien en persones diverses, els guardons a la interpretació han anat a parar exclusivament a actors i actrius blancs i s'ha perdut l’oportunitat de premiar actrius i actors negres però també d’altres pertanyents al col·lectiu LGTBI o la primera persona explícitament declarada no binària en aquesta mateixa categoria, Emma Corrin, intèrpret a The Crown. Tot plegat ens deixa veure un statu quo en tota la seva esplendor, que es resisteix a perdre els seus privilegis malgrat que la maquinària d’una necessària transformació avança cada cop amb pas ferm. Com deia, la qüestió és paradoxal perquè, si bé les plataformes han permès la multiplicació i diversificació de la producció audiovisual, i començar a ampliar mirades diverses als continguts, el necessari reconeixement i prestigi que atorguen els premis, de l’acadèmia de la televisió en aquest cas, segueix alimentant una ferma i assimilada estructura de poder.
L'enrenou provocat pels Emmy coincideix amb un altre premi polèmic, el que acaba de concedir el Festival de Cinema de Sant Sebastià a l’actor Johnny Depp, malgrat la sentència per maltractament i violència de gènere dictada al març després que el Tribunal Britànic d’Apel·lacions rebutgés el recurs presentat per l’actor a la demanda de la seva exdona, Amber Heard. En aquest cas, el premi ha provocat una allau de crítiques de les set associacions feministes de cineastes de l’estat espanyol, les quals reclamen unànimement, a través d’un manifest, una consciència real de gènere i diversitat en la responsabilitat que implica atorgar un premi com el Donostia. Raó no els en falta perquè, si bé en el cas dels Emmy els premis no reflecteixen la diversitat que ja ha començat a existir en els continguts, en aquest cas, la manca de reconeixement del greu problema de la violència masclista és just el mecanisme que segueix legitimant la protecció que l’heteropatriarcat ha procurat als agressors a la vida real. La imatge i les paraules de Johnny Depp a la roda de premsa el dia que recollia el premi així ho validaven: “Gràcies al Festival de Sant Sebastià per no comprar la idea que es té de mi”. Més que no comprar la idea que es té d’ell, el festival el que ha fet és prioritzar el treball creatiu de l’actor i la idealització mediàtica que l’acompanya i ha perdut l’oportunitat d’esdevenir un puntal crític amb la violència contra les dones i, potser també, de reconèixer el treball de persones que representin la diversitat que ens defineix com a societat.
