19/03/2021

Amor platònic

3 min

No recordo quina edat tenia quan vaig aprendre d’on provenia realment el concepte d’amor platònic. Sí que puc afirmar que fou a l’institut Can Peu Blanc de sa Pobla, a la classe de Grec que impartia Antoni Janer Torrens –periodista, professor, filòleg clàssic i col·laborador habitual d’aquest diari–, on vaig conèixer més matisos d’aquesta forma d’amor que, segons Plató –i tal com escriu Janer Torrens en un article per a la revista Sàpiens– ‘és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belles i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia’. I tanmateix, quan Antoni Janer Torrens va aprofundir en les qüestions etimològiques –que sempre vaig trobar fascinants a la seva assignatura– de l’amor platònic, algun altre professor ens havia introduït el concepte una mica abans, ni que fos de manera més superficial, així que estic quasi segura que fou al voltant del primer curs de Secundària, si fa no fa, quan vaig descobrir que l’amor platònic devia el nom al filòsof Plató, la qual cosa desterrava la teoria amb què jo havia conviscut fins aleshores i que s’activava cada vegada que algú esmentava el terme.

Cal tenir present que, tal com explica Janer Torrens a l’article de Sàpiens, en l’actualitat l’amor platònic s’associa a una forma d’estimació més superficial i simplista que la que defensava Plató, tot confonent-se amb l’estimació idealitzada, sublimada, sense contacte físic ni sexual, envers un subjecte gairebé perfecte al qual adorem i situem en una mena de pedestal. I fou justament aquesta concepció popular i generalitzada de l’amor platònic la que va provocar que, de ben petita, jo desenvolupés la meva pròpia teoria sobre l’origen probable d’aquest concepte tan desgastat en les evocacions nostàlgiques dels primers amors de joventut que poden sorgir en algunes converses de sobretaula.

Així doncs, als nou anys encara em quedaven lluny les dissertacions filosòfiques i les autòpsies etimològiques dels mots que escoltava aquí i allà en boca dels adults; no obstant això, les orelles dels infants estan sempre atentes i la imaginació s’activa amb facilitat quan es tracta de cercar possibles explicacions als afers que desconeixem. En el meu cas, a aquella edat feia un temps que el cinema era un pilar fonamental del meu temps lliure, i fou també al voltant d’aquests anys que vaig endinsar-me, principalment de la mà del meu pare, en algunes pel·lícules clàssiques en les quals la presència femenina tenia un no-se-què d’aura celestial, de qualitat divina, d’aparició irreal i emfasitzada per tones de maquillatge i per una estudiada il·luminació que havia de tolerar i enaltir els primeríssims plans d’Ingrid Bergman, d’Ava Gardner, de Rita Hayworth, de Kim Novak, de Gene Tierney, de Veronica Lake. Recordo especialment la vegada que, amb nou anys, vaig anar a veure Històries de Philadelphia a Sa Congregació de sa Pobla amb el pare: els diàlegs llarguíssims, l’histrionisme mesurat; les maneres tan elegants i divertides i àgils de Katharine Hepburn, Cary Grant i James Stewart; la música, el blanc i negre, la sensació d’estar davant d’alguna cosa que s’assemblava a la realitat en uns mínims paràmetres de versemblança que eren imprescindibles per fer creure als espectadors que allò, la mentida volguda, embellida, sublimada, podia mantenir una remota connexió amb la quotidianitat sense focus ni banda sonora que ells anomenaven vida: la vida fora de plató.

El plató era l’escenari on es feia la màgia, la superfície que trepitjaven els creadors d’històries que feien somiar: no és d’estranyar, doncs, que la meva ment de nou anys es decidís aleshores per una associació lliure, inventada, entre els conceptes de plató de cinema i d’amor platònic, tot concloent que, cada vegada que algú emprava el segon terme, extrapolava als vincles sentimentals el tipus de fascinació, d’enlluernament, d’encanteri, que despertaven les estrelles de la pantalla, els manufacturadors de la bellesa elevada a l’impossible. Quan uns anys més tard vaig aprendre l’origen real del concepte, una part de mi, lleugerament empegueïda, es va alegrar de no haver compartit en veu alta la meva teoria; l’altra part, però, va continuar reivindicant l’etimologia infantil. De fet, les xarxes socials potencien la segona accepció d’allò platònic en més d’un sentit, i per això podríem parlar de tristesa platònica –el dramatisme de qui manifesta la tristor com si tingués un públic dins la sala que és testimoni de l’escena de patiment–; d’odi platònic –l’antipatia que sentim envers alguns personatges públics que no coneixem en persona, que només veiem a la pantalla, i que tot i així ens cauen molt malament– o d’alegria platònica –la manifestació d’un estat anímic radiant amb l’excés i la sobreactuació de qui se sap observat per un nombre indefinit d’espectadors–.