Amnistia

La negociació de l’amnistia és també la batalla pel procés de mitificació de Carles Puigdemont. Conseqüentment, es multipliquen les crítiques per impedir-ho, invocant significants buits com ara realpolitik o antipolítica. El debat entre el costat racional i el costat irracional de la política és etern i universal, però a Catalunya és especialment trampós perquè som una nació sense estat. Competint per governar un Parlament sense sobirania normal, els polítics catalans no tenen més remei que ser polítics i activistes al mateix temps, i el seu èxit depèn molt més del capital moral que de les oscil·lacions de la inflació. No es vota qui ha fet millors polítiques públiques, sinó qui té prou credibilitat per donar a entendre que seria capaç de convocar les forces del país per anar més enllà de la política normal.

I, esclar, l’amnistia pot normalitzar-ho tot o convertir-se en la base d’una nova èpica. Potser la millor manera de pensar-ho és comparar-la amb els indults. El cas d’Oriol Junqueras és una de les desmitificacions més crues i accelerades que s’han vist al país últimament. Un polític que va anar a la presó i projectava capacitat de sacrifici abnegat en nom d’una causa, no només ha perdut centenars de milers de vots, sinó que s’ha convertit en una de les figures més escridassables a les manifestacions independentistes. Això és justament el que el PSOE vol (i calcula) que li passi a Puigdemont, i una de les raons per les quals no té tanta por de l’amnistia, que bé podria convertir-se en un bumerang com els indults. ¿I no tenen raons per pensar-s’ho? Fa temps que tothom repeteix que les estratègies d’ERC i Junts són idèntiques a la pràctica i només hi ha diferències retòriques. ¿És, doncs, una simple qüestió de carisma, de narrativa, de millors o pitjors aparells de propaganda?

Quan miro d’entendre la psicologia moral del Procés, aquesta mena d’afegitons inefables dels quals depenen tantes coses, acostumo a anar a les teories de la desobediència civil de Gene Sharp, un nom molt important per a l’activisme de les darreres dècades. No només perquè il·lumina molt les coses, sinó perquè sabem del cert que la gent a la cuina del Procés l’han estudiat a consciència: durant el discurs de l’Onze de Setembre de 2019, Quim Torra va deixar damunt la taula, ben visible, un llibre dels hereus de Sharp (Manual de desobediència civil, Saldonar), i Ho tornarem a fer (Ara Llibres), el manifest que Jordi Cuixart va escriure a la presó, està prologat per la presidenta de l’Albert Einstein Institution, una ONG fundada per Sharp.

El concepte clau és “jui-jitsu polític”, la metàfora d’una art marcial que fa servir la força de l’enemic en contra seva. La idea és que, per guanyar militants per a la teva causa, has de cridar l’atenció sobre el problema, tibar la situació fins que el poder establert et castigui i, si resisteixes sense violència, la força repressora del règim es girarà en forma d’empatia pels represaliats. Conegut com “el Maquiavel de la no-violència”, la clau de Sharp és l’anomenat “gir estratègic en l’activisme”, que proposa adoptar aquestes tàctiques simplement perquè funcionen, sense que calgui postular cap superioritat moral o convicció religiosa a la base de la tàctica.

Però tot té un límit: si l’actuació del grup que vol canviar les coses és percebuda pel públic com una causa per la qual s’ha fet un sacrifici genuí, la credibilitat i l’admiració augmenten; mentre que, si l’estratègia de manipulació emocional es fa massa evident i comencen a barrejar-se motivacions polítiques o econòmiques, es desencadena un gran rebuig. A grans trets, jo diria que els últims anys Esquerra Republicana ha desvelat la naturalesa merament estratègica amb què es va planificar el Procés molt més descarnadament i de pressa que Junts per Catalunya. Penso en una resposta d’Oriol Junqueras a preguntes de Vicent Sanchis al prime time de TV3: “Qui qüestioni el que hem fet fins ara que vingui i es passi 3 anys a la presó”. Si explicites la lògica maquiavèl·lica del que hauria de ser vist com una convicció, l’encanteri que buscaves es desfà. Mentrestant, Puigdemont s’ha embolcallat amb un mantell de misteri amb conceptes inefables com ara “confrontació intel·ligent”, i ha utilitzat l’ambigüitat per evitar que l’aura moral del seu exili acabi reduïda a la mera estratègia.

Amb l’amnistia, Puigdemont podria treure del banc tots els ingressos morals que ha acumulat i fer-los servir per guanyar eleccions. També podria passar que, al cap de quatre dies de fer política dins dels marcs autonòmics, el llustre desaparegui. Si pensem en l’home que més temps ha governat Catalunya, Jordi Pujol, veiem com els sacrificis personals, com ara l’estada a la presó per protestar contra el franquisme, van servir de superàvit moral per fer polítiques perfectament convencionals durant dècades; i és inevitable veure tant en Junqueras com en Puigdemont un cert intent per reeditar la jugada moral del pujolisme.

La incapacitat de l’independentisme de renovar lideratges malgrat el fracàs en els objectius té a veure amb la convicció que la repressió d’Espanya durant el Procés ofereix un capital moral tan gran que no s’hauria de desaprofitar per fer política, i que els que la van patir en primera persona sempre tindran un avantatge per utilitzar-lo comparats amb cares noves. Però, per mullar-me, crec que els incompliments i giragonses que han fet tots els actors d’aquella època han malmès irreversiblement la seva capacitat per aprofitar la gasolina històrica, i ha arribat l’hora de desenganxar el capital moral que contenen aquells anys de les figures que van dirigir-lo.