Havia pensat un article sobre la florida dels ametlers, que aquests dies comença als camps de l’illa. Un article amb un punt elegíac i un esment a un poema xinès del segle IX, un punt joiós per l’ampliació del Parc de Cabrera i la llei que en pocs anys no permetrà que circulin vehicles dièsel per la flamant autopista de Campos, i un punt crític, amb gir final amb la nina de 'Poltergeist'.
Dins el meu cap era una monada d’article. Tant que estava decidit a escriure’l després de llegir que l’arquebisbe de Tarragona es referia als denunciats i tècnicament presumptes abusos sexuals contra menors de tres capellans com errors “no tan greus”. Com si en lloc de presidir una diòcesi representàs una “manada”. Mentre la Manada pròpiament dita segueix en llibertat per decisió de la mateixa justícia que sembla pensar per boca d’algun alt funcionari que Catalunya és terra tan infectada, que ni els jutges “seus” se’n salven, la mateixa que està a punt de començar el judici. El judici, aquell per al qual s’han enduit dins uns vehicles que no compleixen la normativa europea de transport de bestiar bona gent que fa més d’un any que està empresonada.
No em feia desistir ni la coral udoladora, hiperbòlica, més sobreactuada que mai que s’ha aixecat davant això del relator i les converses, com si preferís el bombardeig al més tímid i improbable assaig de diàleg, com si Sánchez no hagués votat el 155 o no tingués clares instruccions del congrés del seu partit.
Perquè jo volia escriure el meu article amb els ametlers agonitzants que encara floreixen just abans que els arrabassin per fer una autopista, o un camp de polo impossible. Malgrat el No-Do amb la senyora Botín cantant les glòries d’una Espanya que ha regalat a la banca quasi mil euros per contribuent, i n’ha dit rescat; malgrat la temptació d’escriure’n un altre per oferir-me a sortir en un vídeo similar si l’Estat rescata el gremi dels columnistes amb una xifra comparable. I malgrat tanta publicitat i tan pocs observadors internacionals al judici. I malgrat la facilitat amb què el PP ha tornat, ep, per ordre judicial, els dos-cents mil euros del finançament il·legal de la campanya de Matas de 2007, just quan les investigacions del cas Púnica apunten a un altre quart de milió de finançament 'black' de la campanya de Rajoy de 2011. Però surt Casado i diu les paraules màgiques: l’agenda catalana és l’agenda d’ETA. I ho decora tractant de fal·làcia les crítiques a la Transició.
I vull dir que potser que no ha estat tan sincer mai. Potser sí que per a ell i allò que ell representa o s’esforça a representar no hi ha diferències fonamentals entre les pistoles d’ETA i les urnes catalanes. I no importa que haguessin de passar setmanes fins que es va descobrir que l’octubre independentista va ser “violent”, perquè l’objectiu era només trobar, o pintar, una excusa, un delicte, per arrossegar tota la càrrega contra dos o tres milions de catalans, de la mateixa manera que usaren la violència d’ETA i els morts d’excusa per arrasar el moviment independentista basc. Potser perquè resulta que el terrorisme, el terrorisme violent i assassí, mentre no els toqui a ells, o no el puguin aprofitar, tant els fa. I les seves víctimes els importin tan poc com els morts d’un “inoportú” accident de tren a València.
Perquè si veritablement estiguessin en contra de la violència i la crueltat no farien tan còmodament el paper d’hereus i beneficiaris del terrorisme franquista. El que va violar i massacrar entre aplaudiments les milicianes de Manacor i va farcir pous i cunetes de l’illa. I el passadís del cementeri del meu poble, d’on suara treien les restes de tres éssers humans assassinats, i d’on només falta treure un guàrdia civil jubilat, diuen –i segurament no podrem demostrar-ho ni blanc ni negre– si mort per venjança d’un capellà pederasta a qui s’havia enfrontat. I ells, que tant s’ensafranen contra el terrorisme que no els agrada, encara fan brometes sobre ossos desenterrats. I sembla que acaben de posar Vox a presidir la Comissió de la Memòria Històrica a Andalusia. Que deu ser com posar-hi l’arquebisbe de Tarragona… Bé, vaja, que dels ametlers en parlarem un altre dia.
