Els amargats

Llegim a l’ARA que “la Fiscalia de Madrid ha obert diligències a iniciativa pròpia per aclarir si la manifestació neonazi de dissabte al barri de Chueca amb proclames homòfobes és constitutiva d'algun delicte”. Uns quants Einsteins van anar al barri gai de la ciutat i allà es van dedicar a proclamar, en veu alta, les seves impressions sobre les persones del col·lectiu. Excurs: en dic el col·lectiu, com a genèric –i em sembla que així acabarà sent–, per estalviar l’acrònim LGTBIQ+. Com veiem, en el redactat de la notícia, l’ARA diu proclames homòfobes i no pas proclames LGTBIQ+fobes. Aquest homòfobes tothom entén que es refereix a tot el col·lectiu.

Aquesta proactivitat en la fòbia sempre m’ha semblat curiosíssima i molt digna de llàstima. Un grup de gent viu contra alguna causa, que tot sovint és la manera de viure d’un altre grup de gent. Dediquen el temps lliure a odiar activament. Se’n van al lloc on hi ha éssers que els sembla que representen allò que odien (el barri gai de Madrid, en aquest cas) i allà s’esgargamellen. Dediquen el seu dia de festa a això.

Qualsevol partit polític o grupuscle que es dediqui a anar als llocs a sembrar el mal rotllo, a proclamar qui és digne de viure i qui no o qui mereix pertànyer a la societat que ells voldrien, està condemnat a la llarga a l’extinció. Primer no, esclar, però després sí. Cap gos que borda resulta al final agradable. Viure contra algú és un vici, quin dolç plaer anar a casa seva a dir-li que el vols fer fora, ja ho entenc. Quina manera tan fàcil i gustosa de no viure contra tu mateix, contra la teva malsucosa amargor i petitesa, falta d’intel·ligència, problemes sexuals, d’identitat, complexos... Tots els enfadats professionals són així. Per això, entre altres coses, els fan tanta ràbia els –ara ho dic sencer– LGTBIQ+.