Altres veritats incòmodes
La cimera de Glasgow, que ha rebut el plàcet previ del poderós G20, ja està en marxa. La COP26, com totes les precedents, intentarà avançar cap al redreçament de la imminent catàstrofe climàtica a través de la conscienciació col·lectiva i de la construcció dels imprescindibles consensos governamentals, que acabaran germinant en acords i compromisos més o menys ambiciosos.
El món, mentrestant, s’ho mirarà amb escepticisme i esperança a parts iguals –i amb avorriment i indiferència, no ens hem d’enganar–, però, si més no, quedarà clar que tenim un problema i que el temps ens juga a la contra. Necessitarem concloure que s’hi ha de fer qualque cosa. I si és ràpida i efectiva, millor.
A pesar de les diferències –de convenciment, de posada en escena, de quotes i terminis...–, des de Biden a Xi Jinping, els líders mundials s’acabaran avenint a qualque acord de mínims que permeti sortir del pas i que beneesqui els grans pilars de la Bona Nova: l’electrificació i la digitalització.
La superposició d’un món online sobre el món analògic –o sigui, sobre el món real– és considerat, majoritàriament, un horitzó positiu i desitjable. Es manifesta sovint una amplíssima conformitat respecte de la promoció i extensió de les tecnologies de la informació i la comunicació, que són vistes com una indústria neta i immaterial, és a dir, l’aliada perfecta contra el canvi climàtic. És la gran alternativa que estàvem cercant: còmoda, neta a primer cop d’ull, atractiva per als més joves, despenalitzada socialment i incentivada per múltiples factors, però... Ja hi som! Sempre hi ha d’haver un 'però'.
Sovint sorprèn la diferència entre l’impacte real d’una acció o decisió i l’efecte que en percebem. I la digitalització no n’és una excepció. L’exorbitant cost mediambiental de l’alta tecnologia ens escandalitzaria si en fóssim conscients cada vegada que adjuntam un arxiu; miram un vídeo de moixets pomarrins; obrim, avorrits, l’enèsima aplicació; o, per vessa, mantenim una safata d’entrada estibada de correus que no necessitam, no llegirem i no esborrarem.
L’alabat caràcter 'immaterial' de la indústria digital té més a veure amb la 'deslocalització' que amb la 'desmaterialització'. És a dir, que no és que no consumesqui grans quantitats de recursos o que no contamini, sinó que ho fa enfora de ca nostra. I ja ens va bé.
Segons les dades de The Shift Project, la indústria digital consumeix més aigua, energia i matèries primeres que tot França o el Regne Unit. Per posar-ho en context, les tecnologies digitals emeten el 4% de les emissions globals de CO2, pràcticament el doble que l’aviació civil. A més, els gegants tecnològics ja semblen més poderosos que els poders públics encarregats de regular-los i fàcilment n’escapen al control.
Els estralls mediambientals provocats per l’augment exponencial de la tecnologia digital es deriven tant del suport 'material' –fabricació i rebuig dels dispositius– com del contingut suposadament 'immaterial' –trànsit i gestió de dades.
La letalitat dels dispositius actuals queda de manifest en comparar un smartphone –64 matèries primeres en la seva fabricació– amb un telèfon del 1990 –26 matèries– o del 1960 –10 matèries. Paral·lelament, en només deu anys, les deixalles electròniques han augmentat més d’un 50%. L’obsolescència programada i la capritxada de voler canviar de mòbil cada dos anys acaben d’estrènyer el cercle.
L’altra gran font de contaminació digital és la imparable extensió de dades i interfícies, provocada per un trànsit d’informació de cinc trilions de bytes al dia, l’equivalent a tota la que va circular durant la segona meitat del segle xx. Són moltes dades, sí, però la seva aparença intangible fa que no se’ns disparin fàcilment les alarmes.
No solem recordar que aquesta desorbitant quantitat de dades –que tots volem permanentment emmagatzemades i disponibles– requereix enormes servidors materials, que consumeixen ingents quantitats d’aigua i electricitat per ser refrigerats, custodiats i permanentment replicats. Gmail sol duplicar sis vegades tots els seus continguts i els emmagatzema, a països diferents, en centres de dades, que no són precisament petits ni sostenibles. Ni a prop de ca nostra, clar.
La lluita contra el canvi climàtic, l’alternativa al model productiu actual, la superació de la crisi postpandèmia, la transició ecològica, la prioritat dels fons Next Generation... Tot passa per engrandir –encara més– els sectors elèctric i digital, que ens conduiran, ben conhortats, a la nova i feliç era postindustrial, però... Sí, sap greu tornar a xafar la festa, però sempre hi ha un 'però'.
Amb algoritmes o amb pedals, l’única recepta fiable és sempre la mateixa: el decreixement. No és tan guai, però és així. Reduir, no n’hi ha d’altra. Tornam a la casella de sortida.
Nanda Ramon és professora
