Els altres turistes
Generalment dividim els turistes entre els que s’allotgen a establiments turístics tradicionals (hotels, agroturismes, turismes d’interior...) i els que van a habitatges turístics. Segons les dades de l’INE del juliol passat, aquests representen un 70,1% i un 13,9% dels turistes que ens visiten, però qui són els ‘altres turistes’ que falten per arribar al 100%?
Bàsicament, l’anomenat turisme residencial compost per estrangers que tenen una segona residència a les Illes (7,85%) i els amics que els visiten (6,42%). Un fenomen que ja el 1998 Joan Seguí batià profèticament com a desinversió immobiliària dels illencs. I és que, encara que se n’ha parlat poc els darrers anys, són els responsables de gran part dels impactes que fins ara s’atribuïen en exclusiva al lloguer turístic. Cap de turc de tots els mals de les Illes.
Alguns terraplanistes ja avançàrem que la cosa era bastant més complexa del que alguns, per interessos o desconeixement, feien veure. Ara, fracassades les profecies dels qui deien que el preu de l’habitatge baixaria amb la prohibició del lloguer turístic a Palma, el turisme residencial torna a ser notícia. Els darrers ens alerten que el 40% dels habitatges són comprats per estrangers i que les Balears lideren l’increment de preus de tot l’Estat. Res de nou?
En absolut, la inversió immobiliària estrangera a Balears no ha deixat d’existir mai, encara que sembla que alguns hagin descobert ara l’amor de les tres taronges. En realitat, des que el president Gabriel Canyelles avançà a principi dels anys noranta que les Balears s’havien de convertir en la segona residència d’Europa no hem deixat de vendre les Illes.
No tenir competències a l’hora de posar límits a aquesta entrada de capital estranger ha fet que s’hagi fet poca, per no dir cap, pressió al respecte. Just al contrari que el lloguer turístic, atacat sense treva tot i estar format majoritàriament per actors locals que generen despesa i paguen impostos al país. I encara que és cert que hi ha vasos comunicants entre el lloguer turístic i el turisme residencial convé deixar clar que és molt diferent llogar que vendre.
El primer, ben regulat i delimitat, suposa uns ingressos constants sense necessitat de consumir territori i, sobretot, deixar de posseir un immoble que pot passar de pares a fills. Per contra, el segon, encara que genera grans beneficis a curt termini tant per a les arques públiques com per a les famílies que venen, hipoteca les generacions futures a tots els nivells, econòmic, sociocultural i mediambiental.
És com una bolla de neu, com més es construeix més necessitat hi ha de fer-ho amb major intensitat per tal de mantenir la cada vegada major població activa dedicada a la construcció. I com que els ajuntaments s’acostumen a viure dels impostos derivats de les llicències d’obra, necessiten créixer sense fre urbanística i demogràficament per tal de mantenir unes infraestructures massa sovint sobredimensionades.
En tenim exemples arreu, però si volem veure el seu màxim exponent basta fer un cop d’ull a la costa blanca, on, després de consumir tot el litoral, ja s’estan construint fileres inacabables d’adosats 30 km terra endins. Un mal sistema, perquè tots sabem com acaben els models que funcionen com a bolles de neu.
