EscriptorÉs el que he vist, escoltat i sentit el darrer any, això és el que m’agradaria poder explicar i compartir. Faig feina a l’Ajuntament de sa Pobla, i per acord amb la Fundació ACA els hem ajudat el darrer any a ordenar i fer inventari dels materials. He estat un any de la meva vida inventariant el fons de la Fundació Musical ACA, que està dipositat a l’espai de l’ajuntament pobler de Can Cirera Prim, al mateix centre on també hi ha l’Arxiu Municipal. Ho estic vivint i treballant com un privilegi, serà la cloenda a una vida en què hauré tastat la grandesa i la misèria humana fins a extrems que no deixen de sorprendre’m. Els homes i les dones de blau també tenim tendència a lluitar contra molins gegants i les pròpies zones d’ombres que habiten els cims més alts de la tramuntana.
Quan vàrem arribar i ens enfrontàrem al caramull de materials procedents d’ACA no hi havia una biblioteca organitzada, ni calaixeres per guardar partitures; semblava un magatzem enorme deixat allà enmig del no-res, sense ordre ni concert. La tasca ha estat descomunal, alhora que apassionant. Full a full, caixa a caixa, han anat desfilant per les nostres mans quaranta anys de vida, d’existència; actes i obres, d’una passió vital per la música i l’art en general. Per una qüestió evident d’edat i de salut, Antoni Caimari ha hagut de cedir o traspassar la direcció de la Fundació, i aquest període de transició no ha estat fàcil.
L’estiu del 2019 el seu estat de salut havia minvat fins a no poder-se valer. Calia prendre decisions i saber quin camí prendre; al nord de la brúixola hi havia i hi ha la persona, Antoni Caimari. Dia a dia la preocupació dels patrons o responsables de la Fundació era evident: com l’havien trobat, l’estat de ca seva, la neteja, la seva higiene personal, la necessitat de medicació. Els contactes amb la família foren constants i don per suposat que la família també estava preocupada, tothom vol el millor per a en Toni Falet. De mica en mica començaren a avançar per bon camí. Els darrers anys, la convivència laboral amb en Toni havia estat complicada precisament perquè la seva malaltia avançava a marxes forçades. Els patrons, vull dir la gent de la Fundació, va començar a prendre decisions relacionades amb l’àmbit privat d’en Toni, no podia quedar desatès sota cap concepte. La casa d’en Caimari Falet es va cuidar i dignificar, sembla que la malaltia havia fet estralls en el seu entorn. Feren actuacions i passes en temes de salut i de demanar ajudes socials relacionades amb la dependència, etc. Vull dir que en cap moment quedaren de braços plegats, al contrari.
La segona decisió important era tirar endavant la Fundació cap al futur. Aquest fet implica –per part dels patrons– renunciar a hores de vida privada, inversió d’esforços, coses fàcils d’escriure però difícils de dur a terme. Eren ben conscients del que representava ACA, no només per a Mallorca, també mar enllà, sense oblidar el seu llegat. Tot sense deixar de banda la forta inversió de doblers públics que les entitats –especialment el CIM– han anat fent al llarg dels anys. Ja sabem que la cultura a Mallorca és mala de remenar i d’incentivar. Amb aquestes assignacions monetàries, ACA va capitanejar el petit i el gran món musical d’aquesta illa, i també el poètic durant tres dècades. Son Bielí va esdevenir capital musical i poètica durant molts d’anys.
Com deia, la situació d’ACA el darrer any ha estat i encara és crucial, alhora que fràgil. Va estar a punt d’ entrar en concurs de creditors, però de moment s’ha sanejat amb una bona gestió i, pel que m’han comentat, té bona viabilitat.
El darrer any, els patrons han reprès les activitats essencials de la Fundació i d’altres que li donen un aire fresc, innovador i de futur. Supòs, i he pensat moltes vegades, que el més fàcil hauria estat tirar la tovallola, però no ho han fet. Han acceptat el repte i l’envit amb molta dignitat i esforç; he de confessar que admir allò que han fet, i el que aporten ara mateix, és per això que ho escric en públic, sense tenir ni veu ni vot en aquest assumpte. Empatitz també amb ells sabent de primera mà les dificultats que han hagut de passar els darrers quatre o cinc anys.
Per tant, no era el millor moment per deixar la paraula de la concòrdia i encetar la bugada de draps bruts que ha sortit a la premsa. Segurament que els signants de la carta i els que l’han promoguda han actuat de bona fe, qui no vol el millor per a en Toni? Però em resulta evident que darrere la cortina o el teló hi ha molts de matisos que se’ls i se’ns escapen. La premsa o la televisió no aportaran cap solució pràctica ni eficaç per resoldre el tema, només faran renou i crearan confusió. És urgent retornar al seny i al sentit comú. Venen dies difícils i apassionants, els patrons han de tenir serenor i confiança al seu voltant, la incertesa de l’esperit no ha de regnar. L’obra i el llegat d’Antoni Caimari són el que perdurarà dins el marc d’un nou temps i horitzó. Si només ens cenyim a la seva figura res no tindrà sentit ni haurà valgut la pena. Estic convençut que trobareu el millor camí per a en Toni Falet i per a la Fundació. No és gaire cosa, però teniu tot el meu suport.
