Teatre Principal.- Primer posaren el cartell d’entrades exhaurides i poc després la paraula màgica, “Prorrogat”. El millor senyal possible per a una funció de teatre que ja miraculosament havia assolit la “immensa” xifra de tres funcions. Han estat quatre les representacions de La darrera opció, de Clara Ingold, dirigida per Llorenç Balaguer i Clara Ingold i protagonitzada per Josep Orfila i, és clar, Clara Ingold. Tot va començar en el passat Torneig de Dramatúrgia, niu prolífic com pocs, on es varen veure les històries de Clara Ingold i Bernat Molina. Va guanyar el segon, el qual, per cert, fa tot just una setmana va arribar a la final del Temporada Alta amb el fantàstic Escalar un gegant i va perdre per un sol vot. Ara li queda que de bell nou la lectura dramatitzada passi a ser un muntatge amb cara i ulls. Qui ja ha fet la feina ha estat, és clar, Clara Ingold, que algun avantatge ha de tenir quedar segona. Molta expectació per a aquesta versió teatral de La darrera opció, que no tinc molt clar com qualificar-la. Potser hauria de dir desconstrucció o millor una dilatació, o una explosió. Aquesta darrera segur, perquè és com si haguessin posat un barrobí dins el text que vàrem veure i escoltar, i les restes, mentre anaven caient i s’escampaven per sobre l’escenari, es convertien en aquesta nova criatura, filla del Torneig i de la Creativitat, després d’un coit sense mesura.
Si definir la metamorfosi des de l’embrió fins a la concepció és complicat, mesurar-ne el resultat també es converteix en una tasca impossible. És com una abstracció del que un dia va ser. És una evolució dels personatges més enllà del plantejament eremític inicial dels protagonistes. Uns protagonistes que en la translació fins i tot han perdut els noms, també la raó de ser del perquè són on són, que també pot ser qualsevol lloc de qualsevol univers, o on és l’origen de les seves reflexions que s’inicien amb un senzill “S’està bé quan s’està bé”. I a partir d’aquí, la impetuosa detonació que ens condueix cap a una entelèquia que no té principi ni fi, ni ordre ni concert. Ni ho pretén. El vidriòlic missatge de l’enclaustrament que declarava la guerra, o no, a les noves tecnologies i tot el que implica també ha quedat latent, però no patent, esbocinat de tal manera que s’intueix amb no poc esforç i al mateix temps multiplica les lectures. O potser tampoc ja no hi ha lectures tal com les tenim enteses habitualment? Un exercici de funambulisme teatral que no ho posa fàcil, però tot i això no deixa de sorprendre ni de corprendre, amb l’ajuda dels dos intèrprets, Orfila i Ingold; de la direcció d’un novell, Balaguer; de l’espai sonor, Jaume Manresa…
