30/6: Alegria

Aquests dies el presos indultats es van trobant per allà on passen amb actes de benvinguda plens d’alegria. No és una alegria inconscient de les limitacions i de les dificultats. Però és una alegria franca, espontània i visible. Aquesta alegria desmenteix un antic tòpic. Aquell que presenta el catalanisme i l’independentisme en particular com un moviment malhumorat i estrictament reactiu, que posa les seves esperances en que tot vagi el pitjor possible perquè creu que allò que el farà créixer és la reacció davant de la repressió més antipàtica, malgrat que històricament el catalanisme i l’independentisme han estat un projecte en positiu, que ha crescut i ha avançat quan ha pogut construir, fins que ha topat amb una paret infranquejable i injusta. Si se’m permet la comparació futbolística, de vegades s’ha presentat els catalanistes i independentistes com aquells aficionats que són particularment feliços quan els marquen un gol en fora de joc o en un penal visiblement injust perquè els permet indignar-se i queixar-se amargament de l’àrbitre. Però aquesta alegria en la rebuda als presos ens ve a dir que el que fa feliços els catalanistes i els independentistes no és que els facin gols injustos, sinó fer gols justos, d’aquells que puntuen. I guanyar.

Vicenç Villatoro Lamolla és escriptor