L'afecte Koeman / L'efecte Jasikevicius
L’afecte Koeman
En el seu primer any a la banqueta del Barça, Ronald Koeman ha guanyat la Copa del Rei. Finalment, tindrà un segon curs per demostrar que –sense tants lesionats importants, amb algun fitxatge llargament reclamat per ell i amb la plantilla més equilibrada– pot aspirar a donar alguna alegria més sonada al barcelonisme. Després que li hagin fet gruar fins al límit de la humiliació, l’holandès complirà el seu segon any de contracte, que és el pas indispensable per arribar a complir l’itinerari professional i familiar que s’havia marcat: estar-se molt temps al Barça i instal·lar-se a Barcelona, que s’hi està molt bé. Amb Koeman a la banqueta i Messi al camp, doncs, la renovació serà menys profunda, i el canvi de cicle semblarà menys canvi del que havia anunciat el president del Barça en calent, després de regalar la Lliga amb un llacet. Joan Laporta potser ha acabat decidint-se per la continuïtat de Koeman perquè Guardiola no vol tornar i no ha trobat res que li faci més el pes però, al capdavall, està repetint la fórmula que li va funcionar en la seva primera etapa. Va apostar per Frank Rijkaard i, després d’un any en blanc, després de veure l’equip divuit punts per sota el líder a mitja temporada, va continuar donant confiança a l’entrenador. Això sí, li va comprar un davanter centre golejador que li resolgués partits i li guanyés campionats. Aleshores va ser Samuel Eto’o el que va arribar al Barça per canviar la història, tot i que la memòria ha entronitzat la rialla encomanadissa de Ronaldinho com a tòtem de la resurrecció. Ara Laporta –sempre pensant en gran– ha fitxat el Kun Agüero, que, als 33 anys, li continuen caient els gols de les butxaques. Tant de bo que aplicar les mateixes solucions que aleshores doni idèntics resultats. Ja serà cosa de Koeman jugar com ell vulgui, amb el sistema que consideri convenient, per treure el màxim rendiment d’una plantilla que, en l’últim any, va haver de combinar els jugadors que de tan tips ja han perdut la gana amb els jovenets que volien mossegar amb dents de llet.
L’efecte Jasikevicius
En el seu primer any a la banqueta del Barça, Sarunas Jasikevicius ha guanyat la Copa del Rei. I encara pot guanyar la Lliga. Malauradament, diumenge va perdre la final de l’Eurolliga contra l’Efes, que, per dir-ho ras i curt, va tenir més inspiració de cara a cistella. El bàsquet és un esport en què, a diferència del futbol, la intervenció de l’entrenador és molt palpable. Pot demanar temps mort quan les coses es giren i, sobretot, pot canviar jugadors de manera il·limitada fins que en troba cinc que, més o menys, el satisfan. A partir d’aquí, hi ha entrenadors de dues menes: els que quan el seu equip agafa la pilota canten la jugada que ha de fer el seu equip i els que ja ho tenen tot tan treballat que, quan inicien l’atac, cadascú ja sap què ha de fer sense que calgui que l’entrenador digui res. Jasikevicius seria d’aquests últims però amb un afegitó: gairebé mai està d’acord amb la decisió que prenen els seus jugadors i es desespera, gesticula, esbronca, dramatitza i perd els estreps. Aquest sac de nervis, convertit en remolí pervers, potser té una explicació. Fins no fa gaire, el lituà era un base de nivell mundial i, per tant, ell voldria que el seu director d’orquestra a la pista fes el que ell hauria fet si tingués la pilota a les mans. Des de la banqueta, es mira cada decisió de cada jugador com si fos ell qui l’executés. I, esclar, gairebé mai dibuixen la jugada que ell hauria pensat i d’aquí neix, en part, la seva decepció. El bàsquet és un esport amb molts sistemes predeterminats però, al capdavall, el base és qui ha de bellugar la pilota i l’equip segons cada circumstància. A la política catalana, ara que estrena legislatura, el president no hauria de caure en l’efecte Jasikevicius. Ja sabem que durant temps, Aragonés ha tingut un entrenador que li marcava l’estratègia i les passes a fer. Ara, però, el base de Pineda és a la pista i és ell qui ha de decidir cada atac, si tira per aquí, esprinta per allà o provoca una falta personal que tregui de polleguera al contrincant.
Xavier Bosch és periodista i escriptor
