29/12/2022

Acaba malament

3 min
Acaba malament

S'acaba l’any i voldríem que al gener s’obrís una porta que es manté tancada. Els gurus de l’autosuficiència ens diran que la porta s’obre si nosaltres volem, perquè tenim la clau. Els pessimistes, que encara que l’obríssim, n’hi hauria una altra de tancada al darrere. Les atrevides mirarien d’entrar-hi per on fos. Les resignades no volen saber què hi ha darrere d’una porta que no s’ha obert mai. Per a cadascun de nosaltres el que hi ha al darrere ens duu a llocs diferents. Alguns es trobaran amb multituds i d’altres només a si mateixes. Tot és vàlid si el tot no anul·la ningú. També és possible obrir portes per tornar a tancar-les i rectificar situacions que no hem pogut ni sabut gestionar com voldríem en un altre moment. Sovint els malentesos tenen més a veure amb el silenci que amb les paraules, encara que hi ha qui va a destemps en tots dos casos. Estaria bé trobar un equilibri col·lectiu que ens permeti escoltar-nos i parlar-nos sense trepitjar-nos, però mentrestant, amb la sort de l’atzar que ens ha tocat al néixer, seguim construint els refugis personals que ens confirmen que l’amor és un acte de generositat. També d’egoisme. Les contradiccions hi són sempre, amb la porta oberta de bat a bat, encara que hi passem per davant sense gosar ni pensar-les. S'acaba un dia i en comença un altre. Tot el que passa i no passa al llarg dels mesos són possibilitats i voluntats que ens formen la vida. No recordem mai un any sencer. Què triem i què se’ns queda inesborrable?

L’any s'acaba amb la violència masclista en ple apogeu i continua tractant-se com un tema secundari, d’aquells que t’acostumes a veure però que no cal que sentis cada dia. Tampoc caldria que cada dia hi hagués homes disposats a matar dones, però es veu que els minuts de silenci els afecten poc i abans de matar-se a si mateixos, opten per l’ordre invers. Molts, a sobre, ni intenten matar-se, i acaben sortint d’una presó que ni rehabilita ni reinsereix. La violència contra les dones és a casa, al carrer, als Parlaments, a les feines, als mitjans, arreu on miris i arreu on hem deixat de mirar. Però les dones som unes exagerades, sempre en fem un gra massa i els impedim fer acudits que s’han fet tota la vida. Ja no es pot ni riure, diuen. Parlem-ne. Però es riu dels acudits que fan gràcia, no dels dolents. De tota la vida. La culpa no és de les feministes, és d’un enginy pèssim. Esclar que, si ens ho voleu carregar, no ens pesarà més el sac. El que ens pesa és que l’estructura que sosté aquesta violència es manté gràcies als canals de difusió que escampen victimismes des del privilegi i negacionismes des de la tirania, com si la violència masclista fos un tema de fe. Per als violents i els assassins ho deu ser, però per a nosaltres és una epidèmia que es pot erradicar. No amb la fe, sinó amb la perseverança que provoca canvis necessaris. Si hi ha un propòsit clar per a moltes i molts de nosaltres, és la lluita contra el masclisme i les seves conseqüències. Totes són nefastes i totes condueixen a aniquilar els drets i les llibertats de les dones. No deixarem d’avançar en la defensa efectiva d’aquests drets i d’aquestes llibertats. No deixarem que tornin a passar anys sense les nostres veus. I que diguin el que vulguin, perquè fins a les mortes se les qüestiona. Acaba un altre any i ens queda la tristesa immensa d’haver-les d’enterrar. Faltaran campanades per recordar-les. Però recordeu-les igualment. Perquè a elles els han tancat totes les portes definitivament. Nosaltres, en canvi, tenim el temps a les mans. La vida.  

stats