Abraçar per fer possible
La salutació efusiva de Jordi Cuixart a Miquel Iceta en l’acte de presa de possessió del president Pere Aragonès, més enllà d’un pim-pam-pum a Twitter on es fa impossible de valorar-ne intuïtivament la importància, ha tingut la virtut d’empènyer-nos a seguir reflexionant sobre la cohesió i les fractures que tant l’unionisme com l’independentisme haurien produït a la societat catalana.
El primer que cal tenir present, però, és que estem parlant de política, un camp que per definició és el de la confrontació democràtica. La cohesió o la fragmentació en el pla social és tota una altra cosa i ens portaria a analitzar la desigualtat, l’exclusió o la confiança social, entre altres coses. Però en el cas de la política la discrepància no tan sols és respectable, sinó desitjable i constitutiva de tota democràcia. I, a més, té un espai per resoldre-la: les urnes.
Tal com ho veig, cal distingir tres plans de confrontació política en l’eix nacional. El primer és el de la col·lisió entre dos projectes nacionals incompatibles. D’una banda, l’espanyol, assimilador i unitarista, que integra Catalunya al marge de la voluntat dels catalans, a qui no considera subjecte polític. De l’altra, un projecte nacional català que no es pot realitzar plenament en el marc de l’estat espanyol i que se’n vol independitzar democràticament. El dret a autodeterminar-se té el suport de tres de cada quatre catalans. Aquesta vella divisió, expressada en fórmules i suports diversos, és la que Aznar i Ciutadans confiaven atiar per encendre el país. Foc d’encenalls, perquè és d’ells que només en queden les cendres. A més, és una divisió que no es pot reduir a blancs i negres. En el pla electoral, segons la darrera enquesta del CEO, gairebé un 6 per cent de votants del PSC i un 23 per cent dels comuns també són partidaris de la independència, i fins a un 10 per cent de votants d’ERC es declaren contraris a la independència. La confrontació té molts grisos.
El segon nivell de divisió és entre partits independentistes. Les pugnes entre ERC, Junts i la CUP, tot i que s’expressen amb agressivitat, estan sobreactuades per raons electoralistes, pels personalismes, pels tractaments mediàtics i fins i tot per enfrontaments atàvics. La distància ideològica entre els dos principals partits -la CUP a part- és escassa, més retòrica que pràctica, i els votants es transvasen amb facilitat de l’un a l’altre. Es tracta d’una desunió tan comprensible com viscuda dolorosament pels qui no hi tenen lligams estrets, i resta força als objectius finals que comparteixen. A les urnes, on resolen les seves diferències, representen, del vot independentista, un 44, 42 i 14 per cent, respectivament.
Finalment, el tercer nivell de confrontació és el menys visible -no té una expressió electoral ni quantitativa específica-, però, a causa del seu fort component emocional, és el més delicat. Parlo dels qui creen climes, si no d’odi, de desdeny o demonització de l’adversari i que, també amb menyspreu destructiu, siguin unitaristes o secessionistes, són despatxats com a hiperventilats. És un camp de mines.
Opino que va ser un error polític que l’independentisme digués que volia “desconnectar” d’Espanya perquè, ferint el sentiment de pertinença de molts catalans -quatre de cada deu- que també s’hi senten vinculats, se’ls excloïa del projecte. Al contrari, el que pot oferir la independència és una bona reconnexió amb Espanya, només possible des d’un reconeixement nacional d’igual a igual. Doncs bé: la salutació cordial -el terme abraçada és una exageració- entre Cuixart i Iceta de la setmana passada ens trasllada a aquesta darrera dimensió de futur. Que el PSC serà part de la solució, com ha dit Cuixart, serà una evidència quan finalment accepti un referèndum on pugui defensar lliurement i amb arguments el no. I la Catalunya independent que alguns volem, quan la tinguem, només podrà prosperar si és políticament inclusiva. El gest de Cuixart no és que faci créixer l’independentisme: és que fa possible la independència.
Salvador Cardús és sociòleg
