L'abisme de la llibertat
Sobre la llibertat s’han dit moltes coses. És una paraula important que hem sentit sovint a la campanya electoral a Madrid i que ens hauria de fer fer-nos preguntes. Per exemple, la divisa de la Revolució Francesa “llibertat, igualtat, fraternitat” ha estat interpretada des d’una relació excloent. Si hi ha llibertat, llavors no hi ha igualtat i potser tampoc gaire fraternitat. També s’ha entès la llibertat com una manca de restriccions. Però sense el límit de l’alteritat, aquest mot arrenca a córrer, a vegades de manera esbojarrada. Jean-Paul Sartre subratllà que l’ésser humà “està condemnat a ser lliure”, que vol dir que necessàriament, a la vida, ens cal escollir. Primer hi ha les circumstàncies concretes, que ens estrenyen més o menys, com per exemple conservar la feina. En aquestes condicions decidim, és a dir, actuem. Sartre posava un exemple molt senzill: si dubto entre anar a la guerra i quedar-me a cuidar la meva mare malalta però mentrestant em quedo a casa, per més que hi doni voltes, ja he escollit quedar-me a casa. L’ésser humà és allò que fa. Els nostres actes ens retraten. Per això va dir Sartre que primer hi ha l’existència –la vida concreta, els problemes quotidians per guanyar-se-la, la supervivència– i després venen els grans principis essencials (la justicia, la solidaritat). Aquí la llibertat s’entén com un gest, potser puntual i petit, però no pas menys rellevant, que ens fa ser qui som en les nostres particulars circumstàncies.
Hannah Arendt va afegir un element interessant a la reflexió sobre la llibertat. Va parlar de l’abim de la llibertat per referir-se justament al que queda enredat en l’acte d’elecció, d’aquest fer. Quan iniciem alguna cosa–diu Arendt– mai no sabem del cert què en pot sortir. Aquesta és una veritat simple i concreta. Què vol dir amb aquesta frase? Que som una colla d’eixelebrats? Una mica sí. Arendt cita la frase de l’Evangeli “Perdona’ls, Senyor, perquè no saben el que es fan”. En quin sentit no sabem el que ens fem? En el sentit que hi ha, en tota decisió suposadament lliure, una petita trampa. Consisteix en creure que la nostra elecció determina completament la naturalesa del seu impacte concret, de manera unidireccional. Al contrari, les nostres accions i eleccions van més enllà del que hem cregut fer inicialment, perquè al capdavall inclouen un element d’atzar. Són una mica una juguesca que es posa en marxa. I a mig o a llarg termini dona fruits inesperats, no tots agradables o convenients. La llibertat és també el risc d’assumir aquests efectes inesperats. El conjunt de relacions complexes que entreteixeixen les nostres vides amb els altres, les converses i els malentesos, no permeten entendre d’una manera completa les conseqüències de l’exercici de la llibertat. Per a Arendt, el malentès en política és fonamental: impulsa el diàleg. Quan el discurs polític s’asseca, queda pansit com una flor passada. Llavors, les frases fetes i les divises fan acte de presència en substitució de l’emparaulament del món amb els altres.
La llibertat en la política, entesa com una forma de la pràctica social que teixeix relacions augmentant-ne la complexitat, està fent fallida. En canvi, el discurs de la política s’ha delectat amb aquest mot. Jacques Lacan diria que funciona com una paraula de comandament en el discurs social que genera adhesions massives. N’hem vist un exemple claríssim a la campanya de Madrid. L’eslògan “Comunisme o llibertat” planteja una falsa dicotomia que es podria enunciar així: la llibertat et salva de l’amenaça de l’altre, que pensa altres coses, que se situa en una posició diferent i que t’impedirà ser lliure. La llibertat és el que et deixen fer, encara que sigui desconsiderat amb el teu veí o el teu parent. La llibertat està de la banda dels agosarats. Arundhati Roy, l’escriptora hindú, referint-se a la terrible situació de l’epidèmia a l'Índia, esmenta una frase de Modi, el cap d’estat, que diu així: “No siguem ploramiques, l'Índia va molt bé”. Ser ploramiques és mostrar una debilitat. Una bona colla de líders polítics a nivell internacional, abans i durant la pandèmia, han fet burla dels ciutadans desafiant la temença a la crisi sanitària. Les petites pors esclavitzen. No són pròpies de gent forta que controla la seva llibertat. Qui és lliure, com l’Amo de Hegel, no té por de la mort. En canvi, qui mostra basarda és l’Esclau. Per això tothom voldria ser com l’Amo. Gran error! Sense alteritat, la llibertat s’estimba. En veurem els efectes.
Anna Pagès és professora de la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull
