Escriptor“Que hi estan de bé, de vacances, eh?” “Com a Mallorca, enlloc!” “Dos mesos de bona vida, no és ver?” “I tu encara, que fins al setembre res de res.” “Oh, jo també ho faria, això, si pogués!”
Ara que el mes d’agost s’acaba i les represàlies seran més reduïdes, ho puc dir: mai no deixarà de fascinar-me la gent que es pensa que passar l’estiu a Mallorca equival a estar de vacances. Parl per mi i parl pel meu germà, dissenyador de moda per compte propi. Parl per tots aquells illencs que en un moment donat ens n’hem anat a estudiar o a fer feina fora i que, en tornar, ni que sigui per un temps, hem tengut la desgràcia d’haver triat una feina poc convencional. Hi ha gent per a qui no fer feina de nou a dues, o de nou a sis, o de nou a nou amb un descans que de vegades s’assembla a una broma –i que, per cert, és il·legal–, vol dir no fer cap feina. Gent per a qui una feina no és feina si no té unes retribucions estipulades, un horari i un espai delimitats. És per això que jo, escriptor i treballador de tot el que se m’ofereix mentre ho pugui fer amb un mínim de dignitat i de respecte, estic de vacances des de dia 8 del mes passat, que és el dia que vaig tornar a Mallorca per passar-hi l’estiu.
La veritat, però, és que durant aquests gairebé dos mesos els meus dies de vacances –això vol dir: els que no he fet res relacionat amb la meva professió– han estat poc més d’una setmana. He fet feina cada dia per enllestir el meu proper llibre, que és un assaig i que tracta, justament, sobre l’escriptura i la lectura. He escrit un article acadèmic extens i quatre més d’opinió, així com crítiques d’art i alguna cosa que encara no puc dir. He participat en una jornada professional, en un jurat d’un premi literari, en dues juntes de l’Associació d’Escriptors i en més de tres i de quatre i de cinc reunions de feina, ja sigui per bony o per bua. He fet entrevistes. He fet comunicació editorial. He revisat un llibre de contes i una novel·la de dos bons amics. He presentat un llibre col·lectiu i he signat exemplars en un Sant Jordi d’estiu de què ens crèiem més que era d’estiu que no pas que fos Sant Jordi, però que tampoc no va anar del tot malament.
Un bon amic, el compositor i músic Jordi Cornudella, compartia aquestes reflexions de Josep Maria de Sagarra, del 22 de juny del 1934, quan li demanaven què faria aquell estiu: “I jo, pobre de mi, l’únic que penso fer a l’estiu és treballar tan poc com pugui, que és exactament igual que el que faig a la primavera o a l’hivern, que és el que faig sempre. […] Hi ha moltíssimes persones que esperen l’estiu com un oasi de felicitat, dintre la mastegada i aporrinada tristesa de l’any. Hi ha qui espera l’estiu per enamorar-se d’una casada, per deixar-se el bigoti, per matar un cagamànecs o per xuclar un préssec a l’ombra d’un cementiri sota d’un blau mineral i enmig d’uns llegums acalorats”.
M’agradaria assemblar-m’hi, ni que fos en el primer. Fins ara, per molt que costi de creure a alguns, no me n’he sortit.
