L’estat espanyol ocupa la segona posició en el rànquing de morts per 'selfies' després de Rússia, que n’ocupa el primer lloc. Tenint en compte les enormes diferències demogràfiques entre els dos països, es pot afirmar amb orgull que Espanya és la indiscutible primera potència mundial en MSC –mort per 'selfie' per càpita.
La passió per les autofotos és ja un dels signes del nostre temps i genera hàbits massius que requereixen especial regulació, com els museus i monuments que prohibeixen el braç de 'selfie' o que proposen horaris especials per a canalitzar la pràctica intensiva.
La nova actualització de l’espectacular Google Arts & Culture ha disparat el nombre d’usuaris registrats en proposar una aplicació especialitzada que permet pujar-hi el propi 'selfie' –perdó per la tautologia– i, a través d’un sistema de complicats algoritmes, localitzar a quin quadre o obra d’art t’assembles. Es veu que la gràcia consisteix a visitar seguidament el museu on es troba l’obra d’art en qüestió; fer-s’hi, naturalment, un altre 'selfie' i llançar-lo immediatament a la sociosfera virtual a la recerca dels anhelats 'm’agrada', la nova addicció de moda.
És possible que els arqueòlegs de l’any 3000 acabin considerant que la imatge que millor il·lustra la nostra era és una família donant l’esquena a 'La Gioconda' i rient a una pantalleta il·luminada. I que, en els estibats servidors asiàtics, trobin restes de joves fent carusses a la càmera, d’usuaris de Facebook mostrant gelats, ensalades i altres banalitats, i de tota classe de pràctiques narcisistes proclamadores d’un 'me gusto' gegantí.
És curiós el canvi sociològic. Abans la gent no volia sortir a les fotos. Per pudor, per vergonya, perquè era el comportament socialment esperat... “No, jo no”, deien... “El burro delante...”, dictava la prudent i efectiva saviesa popular si algú, per error, se citava en primer lloc.
Ara, en canvi, la gent ho té clar: JO som JO. Ja veurem què en feim, de les circumstàncies... I consideram tan rellevant tot allò que fa referència a nosaltres mateixos –menjades, passejades, compres, talls de cabells...– que li dedicam sense rubor les 'stories' d’Instagram que facin falta. Somrient, no en faltaria d’altra. Qui t’estimarà millor que tu mateix? Com no se’ns havia ocorregut abans? Bastava prendre’s l’autoestima i l’amor propi en sentit literal.
El 'selfie', però, no és un fenomen merament fotogràfic, propi de joves i adolescents. La hipertròfia de l’ego ha arribat a totes les edats i a tots els àmbits de la vida pública.
El clàssic “Where were you when JFK was shot?”, que tenia sentit per l’excepcionalitat de l’efemèride, ha esdevingut a la llarga un precedent de la nova manera de contar les històries. El flamant Any Llompart, posem per cas, ja ens ha regalat casos d’extraordinària inversió. El que abans hauria estat “El dia que vaig conèixer Josep M. Llompart” ha esdevingut una espècie d'“El dia que Josep M. Llompart em va conèixer a mi”, per mor del gran pes específic de l’esfera personal del relator, cosa que desdibuixa notablement la cosa relatada.
Algunes intervencions en públic i columnes d’opinió han assumit gairebé com a preceptiu el recurs retòric del to personal i l’anècdota viscuda, i ho han fet amb tanta força, que els costa enlairar-se cap a l’abstracció i la conceptualització o aterrar en una conclusió generalitzadora. Deuen trobar que el “Me, myself and I” és la quinta essència de l’amenitat i que no cal avorrir parlant d’altres coses...
I és curiós que aquí la bretxa entre homes i dones també es deixa sentir amb força, perquè les dones –a qui la socialització de gènere ha atorgat tradicionalment rols 'relacionals'– tendeixen a relatar anècdotes del seu entorn més immediat: família, amistats...; mentre que els homes –instruïts des de petits en el conreu de la individualitat i l’autonomia– prefereixen “hablar de su libro”. I si no queda més remei que parlar del llibre d’altri, saben decorar la ressenya amb detalls sobre quan i on el comparen i quin vi bevien mentre n’acaronaven les primeres pàgines.
Record María Dueñas contant una nit d’hospital amb el seu sogre. O Lucía Etxebarria comentant tota casta de detalls sobre la seva filla i la relació mútua. O Ángeles Caso dedicant un article a la seva mainadera immigrant. O Marina Garcés referint-se a la malaltia de la seva parella... Això no és bo ni dolent –el que ha de ser bo és l’article, naturalment– però és. I convé saber-ho. Simplement.
Sigui com sigui, sembla que l’emmirallament és permanent i inexorable: A qui li interessa on era JFK el dia que l’assassinaren?
