OPINIÓ

Rescatau persones, no avions

Els avions són a terra, i els mapes de trànsit aeri, que segur que heu vist, mostren cels netíssims. M’agradaria que ens permetessin passejar pel Carnatge abans que es recuperàs el trànsit aeri: s’hi deu sentir el silenci. Les aerolínies, és clar, s’han llençat a demanar rescats milionaris als governs, que les satisfaran (ja les estan començant a satisfer) amb els doblers dels contribuents: dels que van molt en avió, dels que hi van poc i dels que no hi van mai. L’objectiu de les aerolínies és el retorn més ràpid possible a un business as usual incompatible amb qualsevol política creïble de protecció climàtica. La campanya internacional Stay Grounded (“quedau a terra”) també s’ha posat les piles: “Rescatau persones, no avions”, adverteixen.

Deixem de banda, per un moment, el parèntesi del coronavirus. L’aviació, segons els càlculs dels moviments ecologistes, contribueix entre un 5% i un 8% a l’escalfament global. La indústria aeronàutica diu que és un 2%. Són càlculs complexos, i si decidiu que la veritat es deu trobar entre un punt i un altre, podeu arribar a la conclusió que tampoc no és tant. Afegiu-hi, però, dues dades. La primera: el trànsit aeri augmenta molt més ràpid que el conjunt de l’economia, i el creixement dels vols que preveu el sector podria fer pujar la contribució de l’aviació a un 20% per al 2050. La segona: és un sector en què el consum es troba repartit de manera brutalment desigual, de manera que ha de ser un objectiu clar de contracció si es vol posar en marxa un programa de reparació de la injustícia climàtica.

Així doncs, cal volar menys. Incrementant els imposts al combustible dels avions? Establint cartilles de racionament de vols? Prohibint els vols per a distàncies que es poden cobrir en tres o quatre hores de tren? La resposta és òbvia: tot plegat. Si feim un cop d’ull als motius pels quals volam, veurem que hi ha molt de terreny per retallar. Volam de manera compulsiva. No fa falta fer cinc sortides de vacances a l’any, podem prescindir d’escapades de cap de setmana per celebrar un comiat de solter, les organitzacions de tota mena poden fer reunions virtuals, els congressos també poden ser no presencials, etc. Fins i tot en sectors molt lligats a la mobilitat contínua (l’esport, el teatre, la música) es poden explorar vies de més austeritat, que podrien ser una bona opció per als intercanvis de proximitat. 

Hi ha la sensació que aquest és un moment de replantejar-se moltes coses. El món de després del covid-19, si ha de ser un món de reconciliació amb el planeta i d’oportunitats iguals per a tots, haurà de ser un món que tingui, entre moltes altres coses, millors serveis sanitaris, més alimentació de quilòmetre zero i menys avions. Hi ha llocs de feina en joc, sí: és impossible dissenyar un món diferent sense que hi hagi menys gent fent feina en uns sectors i més gent en uns altres. Caldrà repartir-ho tot: els recursos, la renda i la feina. Ara mateix, hem de decidir què volem rescatar, i les decisions que prenguem marcaran si optam per retorn a aquella normalitat amenaçadora o si canviam de direcció. Us propòs una llista: la sanitat pública, els serveis socials, els avions, la cultura, l’educació, la protecció de la biodiversitat i l’agricultura. Si ara fóssiu governants i us correspongués administrar recursos per a la superació del xoc del coronavirus, en quin ordre els rescataríeu?   

M’ha quedat per al final la resposta a la gran pregunta: i què passa amb nosaltres, els illencs? Amb nosaltres que no podem agafar el tren a Barcelona ni a París, a nosaltres que vivim del turisme? No tenc ni espai ni coneixements per a una resposta en detall, que hauria de donar el conjunt de la societat. Gosaré fer dues frases. La primera diu que és cert que la insularitat s’ha de compensar, però que la nostra contribució a la defensa del clima passa per entendre que no existeix, com a tal, un dret a volar, sobretot si l’entenem com a dret a tenir subvencionats un o dos bots mensuals a la Península: haurem de parlar de compensacions assenyades. La segona frase és òbvia, i en temps del covid-19 no necessita gaire demostració: seguir posant tots els sous a la panera del “tot turisme” és el full de ruta menys intel·ligent de tots els possibles. Rescatem persones, rescatem planeta, rescatem vida.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF