Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Rainer Maria Rilke

Vet aquí un escriptor d’acotacions teatrals. És un gran poeta, un dels millors. És un excel·lent narrador, dels millors, un feliç relator de redaccions basades en fets viscuts i sentits. És un dels millors. (Ja sabeu que la meva objectivitat és del tot subjectiva. Gràcies.) Però és, així mateix i també, un humil i extraordinari autor de teatre. Un dels millors. Quines coses! Ho va notar de seguida el seu biògraf espanyol, Antonio Pau, quan va redactar la seva trajectòria vital i literària sota el títol de ‘Rilke, la belleza y el espanto’.

Jo no he estat mai un bon lector de poesia. No. La causa no és que no l’entengui, sinó que l’entenc massa. A la poesia no se l’ha d’entendre per gaudir-ne. A la poesia no se l’ha d’entendre, se l’ha de viure. I la vida, qui l’entén? Tu l’entens? Jo, no. Jo vaig quedar enganxat a Rilke quan vaig llegir les seves ‘Cartes a un jove poeta’, però quan de veritat em va encisar va ser en el seu poema ‘El tiovivo’. Aleshores jo ja havia llegit, i el coneixia personalment, un enorme poeta barceloní que amb el temps es va convertir en un admirat i gran amic meu: Llorenç Gomis. Llorenç Gomis va escriure indistintament en castellà i en català, però sens dubte el seu gran llibre de poemes és el titulat ‘El caballo’. Poques coses he llegit tan poèticament emotives com ‘El caballo’ de Llorenç Gomis. Doncs, ‘El tiovivo’ de Rilke és de la mateixa capacitat i substància. De la mateixa màgia. Diu més o menys així: “Fins i tot hi ha un cérvol, com si fos el bosc/només que porta sella, i cavalcant/una nina petita fermada amb corretges. Muntat en un lleó, de blanc, un nin/s’aferra, amb mans petites i calentes,/i el lleó mostra les dents i la llengua. I de tant en tant, un elefant blanc”. Preciós!

He parlat abans d’acotacions teatrals. Rainer Maria Rilke, en els seus inicis, va escriure teatre i el va representar. El teatre té molt a veure amb la poesia: per escriure teatre s’han de tenir uns bons dots no només per al diàleg, sinó per a la concisió i la precisió. El teatre no admet recargolaments de cap tipus, llevat que siguin expressament volguts en aquest sentit, com els que escrivia Oscar Wilde de manera deliciosa i Valle Inclán de forma exuberant (les acotacions teatrals de Valle Inclán són extraordinàries novel·les russes en elles mateixes). Rilke, gràcies al teatre, va escriure tota la vida acotacions escèniques molt equilibrades i exquisides, tant en narrativa com en poesia. Justes, breus i rigoroses: imprescindibles. Rilke, en la seva prosa i en el seu vers, va escriure només el que no podia deixar d’escriure. Crec, humilment, que Rilke, potser fins i tot de manera inconscient, va escriure exclusivament allò que li era substancial i essencial per viure. Perquè, per a ell, la vida no només era escriure, era, com diria el meu bon amic i excel·lent ‘escrivividor’ Ponç Pons, sinó ‘escriviure’. Ell sempre escriu el seu propi relat, el seu propi poema, el seu propi drama i la seva pròpia història particular. Després ho entrega a l’editor o a la impremta, i exclama: “Au, mireu, així sóc jo”. Mostra sempre els seus itineraris exteriors i interiors. Rilke és un personatge triplement itinerant: a través de les geografies, a través de les dones, i a través dels diferents gèneres literaris cultivats. Quant a territoris geogràfics va recórrer tot Europa, i molt especialment Itàlia i Espanya. Quant a dones, va “recórrer”, com ens recorda Eduard Cairol, els cossos i les ànimes de la princesa Taxis, la Clara Westhoff, amb qui finalment es casaria, les pintores Paula Modersshon, Baladine Klossowska i la pianista Magda von Hattenberg, a més de la seva imprescindible i gran amant Lou Andreas-Salomé. I quant als gèneres teatre, pràcticament tots, des de la poesia, el teatre, la narració, la crònica i l’assaig. Fins i tot els meravellosos poemes d’un sol vers.

Com que sé que les analogies literàries són sempre fictícies, és a dir, artístiques, no vull deixar de fer referència a la més personal de totes. A mi sempre m’ha entristit moltíssim que el món no sàpiga que sóc el que sóc: un autor teatral portentós en la meva singular extravagància. Sospito que a Rainer Maria Rilke li passava una mica igual en el terreny de la poesia, però no va ser així sempre, perquè al final el món el va reconèixer i el reconeix cada dia més.

Tots els que ens dediquem a llegir i a escriure, li hem d’agrair especialment un dels llibrets més importants que s’han escrit. És un llibret dirigit a poetes en pràctiques. No és gens fàcil de portar al món real, però l’emoció del seu pensament i del seu contingut, i la forma que Rilke li transfereix i ens regala, resta gravat per sempre en el cor dels seus lectors. Ja l’he esmentat abans, crec: m’estic referint a ‘Cartes a un jove poeta’, un dels seus escrits considerats “menors”. Però aquest llibret només és menor pel seu pes material i físic: com a aportació filosòfica, lírica, mística i metafísica, singularment humana, no és plausible d’avaluar, no té preu. Fins i tot estèticament, sorprèn que en el món actual es valorin més altres manifestacions artístiques, ja sigui en la plàstica o en l’arquitectura o la mateixa escultura, que no pas aquestes que toquen l’ànima en els seus racons més profunds i amagats. No diré res més que qui li faci només una sola ullada a aquestes cartes, n’hi farà més endavant mil i una.

Sé que les ‘Elegies de Duino’ és el seu poemari més famós, que ‘Els quaderns de Malte Laurids Brigge’ o ‘Cançó d’amor i de mort del corneta Cristòfor Rilke’ constitueixen els punts més elevats de la seva creativitat artística, però, com crec que he citat abans el caràcter visiblement autobiogràfic dels seus treballs, he de posar en relleu una de les seves primeres narracions literàries en aquest sentit. Ho dic perquè segurament no consta entre les més llegides. És la seva fugida a Munic, doblada en el protagonista d’‘Ewald Tragy’, escrita com un conte, magistral i màgic, on es barregen els costums i les veus que envoltaren les intenses emocions de la seva fatídica joventut. És per treure’ns el capell.

I jo me’l trec.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF