OPINIÓ

RSD

La primera vegada, ens hi vam obrir camí a poc a poc –cautelosos, amb tot el respecte que ens mereixia l'ocasió; jo, deixant-me penetrar el misteri fosc d'aquella nova aventura. El meu cos era dur i raspós en certa manera, però, alhora, permetia lliscar-hi pel damunt amb suavitat quasi líquida: al mateix temps havies d'anar amb compte de no quedar travat ni patinar-hi. De tant en tant, un sotrac i, ‘Au claire de la lune’, apareixíem entre sospir i sospir en aquella cambra francesa d'aire excitant i fantasmagòric. La humitat i el fum acompanyaven l'escena, però ens eren amics. D'això en fa més d'un segle, dispenseu que la memòria pugui trair-me una mica.

Als anys seixanta, ja se sap –la cosa anava de moviment. I d'amor per repartir. Me'n recordo que aleshores, de cop i volta, podíem fer-ho a tot arreu, a qualsevol banda: al cotxe, al parc, a l'aparcament. És clar que la intimitat del frec es perdia i que amb tant soroll costava més de concentrar l'orella als mots xiuxiuejats mentrestant, però em posava molt calenta allò de passar d'una mà a l'altra, o que em fiquessin els dits (i els bolígrafs!) ara cap endavant, ara cap endarrere, instant-me a repetir els millors segons. Em van encisar, les dècades prodigioses, amb aquell seu desig de compartir els plaers i la voluntat que trenquéssim fronteres, que la màgia estigués a l'abast de tothom. La meva forma, ara doblement preparada, reproduïa ‘The shadow of your smile’ i mormolava ‘Wild is the wind’ quan trampejàvem les senzilles mecàniques del meu nou cos amb la tendresa animal de les coses d'estar per casa.

Tanmateix, en volíeu més i exigíreu canvis un altre cop –maleïts humans insatisfets, bèsties insaciables! L'anhel d'uns quants per un futur de línies pures, tecnològiques i, sobretot, brillants, convivia amb la insatisfacció i la revolta constant dels descreguts. Anàvem amunt i avall transvestint-nos, no sabíem què volíem (sols qui no volíem ser) i érem conscients que dir-ho ens aniria a la contra. S'acabaven els anys vuitanta, i ho començàrem a fer gairebé només per estètica, i compulsivament. Tal vegada és cert que ens havíem tornat més higiènics (més educats, fidels?), però l'obsolescència programada havia entrat en joc i, a les ganes de fer-ho pertot, s'hi sumaven ara les de fer-ho en qualsevol moment i de pressa. Jo enyorava l'efecte sorpresa d'aquell tacte més inexacte, encara que reconec que em vaig deixar seduir momentàniament per la finor –depilació completa–, la lluentor purpurina que ho agombolava tot i el ritme mecànic de la figura d'occident. ABBA. D'això darrer, en resta el ‘baby boom’, piles i piles de cossos policarbonats comprats amb l'impuls capitalista de voler-ne molt, del que sigui i ràpid. Ara fan brou a la sopa de plàstic del Pacífic, barrejats amb milions de reproductors d'emapetrès –els ni-nis dels dos mils– i un fotimer de pots de laca i espuma.

N'hi ha, avui, que trobeu meravellós l'avenç que permet de presentar-se al ritual directament en pilotes –ja no ens calen maletins, ni lloros, ni ‘discmans’ o cap altra jugueta. Us he de reconèixer que hem millorat en sostenibilitat, això sí, tot i que no gaire més. Ara gaudiu de fer-me omplir les ones mentre vosaltres ocupeu massa espai de sorra amb la tovallola i massa espai sonor amb la selecció de Spotify o Youtube. A cop d'índex, trieu i remeneu, dieu que sí i que canti, i tot és tan virtual que a mi, que ja no tinc cos, quan acabem, em fa l'efecte que encara no havíeu ni tan sols premut el botó de ‘play’.

Us confessaré, aprofitant l'abril –el mes més cruel?–, que la meva màxima fantasia continua essent fer-ho en un racó il·luminat per un rajolí de sol d'aquells que deixen veure les partícules de pols, potser vora una planta o un ramellet de flors seques. Que m'alcin en pes, amb totes dues mans i m'encastin al reproductor. Que em clavin –amb tota la delicadesa que l'ocasió es mereix– l'agulla, que el punxó em solqui els replecs i que tots els sons que duc a dintre ballin, facin tombs, mentre em remeno encantadora en espiral, fins al centre, a 33 o 45 revolucions. I en arribar-hi, repetir-ho igual però de bocaterrosa. Després, que em tornin a vestir, jo contemplant els seus ulls encisats pel meu embolcall de paper amb dibuixos i lletres.

La litúrgia dura sempre entre vint minuts i quaranta –no goso valorar-ne la suficiència. Ara bé: us asseguro que cada volta que es desplega, el resultat és diferent. Encara que el disc sigui el mateix. D'acord que si es fa així (direu: "Amb tot aquesta comèdia..!"), potser no en tindrem l'ocasió amb tanta freqüència, però us asseguro que solament d'aquesta manera l'acte esdevé poesia. La sensació que es lliga a una música que hàgiu escoltat així i, per tant, la música mateixa, serà amb vosaltres per sempre.

*El títol fa referència al Record Store Day (el Dia de les Botigues de Discos)

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF