FORA BROMES

Pagar les feines de la cultura, fem-ho bé

El món a l’inrevés. La crítica li va caure al Govern per haver pagat una feina a dos treballadors de la cultura, i no perquè no se’ls pagui. El glosador Mateu Xurí es mostrava indignat, i amb raó, quan després d’haver recitat unes gloses, amb la col·lega Maribel Servera, en la darrera sessió del Parlament, un diari retreia a la consellera Fanny Tur que s’haguessin pagat 250 euros per l’actuació de dos dels grans representants de la glosa a Mallorca. No només es criticà des del diari en qüestió, sinó també per part d’alguns diputats de l’oposició, que hem de pensar que a partir d’ara regalaran les dietes que cobren per cada comissió parlamentària de la qual fan part, encara que no poques vegades sigui per avergonyir-nos.

La cosa de trobar supèrflua, innecessària o simplement prescindible qualsevol retribució econòmica a les persones que treballen en els distints àmbits de la cultura ve de lluny i està molt generalitzada. La reivindicació de la dignitat que mereixen les tasques culturals també és llegendària i no es pot dir que no s’hagi aconseguit fer algunes passes endavant. Se n’han fet en el sentit que ja no hi ha festival que no guardi una part del seu pressupost per pagar els creadors que hi participen; no hi ha –o no hi hauria d’haver– museu que en organitzar una exposició no destini una quantitat per a l’artista o artistes; no hi ha festa patronal d’un municipi que no pagui els músics que pugen sobre l’escenari. En l’àmbit públic sembla que, en certa mesura, s’ha arribat a entendre i, més poc que molt, les feines culturals es paguen. Ara bé, per fer-ho com toca, com li toca a qualsevol altra professió –posem un llanterner o un taxista–, hauria de ser una obligació de l’Administració pública vetlar perquè els treballadors de la cultura no pateixin abusos, tampoc per part de les empreses privades.

I és que, si bé es paguen algunes feines culturals, la immensa majoria es presenten al treballador com una convidada. Què passa, per posar-ne un exemple, amb les presentacions de llibres que s’organitzen a raó d’un parell llarg cada capvespre? Què passa amb els petits recitals poètics que tenen lloc a petits municipis o amb els que promouen la majoria de llibreries, d’editorials o fins i tot associacions culturals que en teoria existeixen per defensar els drets dels associats? Què hi ha de les convidades a fer xerrades a escoles i instituts? No hi ha treballador de la cultura que no pugui afegir centenars de compromisos, de convidades amb aquest sentit de fer hores de feina i no veure’n ni cinc.
Ara que el Govern ha creat l’Institut d’Indústries Culturals de les Illes Balears i ja que està participat per la Conselleria de Cultura i la de Treball, Comerç i Indústria, propòs que promoguin un conveni o una llei per a la retribució dels treballadors de la cultura. Faria una gran cosa l’ICIB si, en cada acte, actuació, presentació, taula rodona, etc., hi enviàs inspectors per vetlar que la cultura pot sobreviure amb la dignitat que li correspon.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF