OPINIÓ

No només de tu, però també de tu

Tornam estar en plena efervescència de l’espanyolisme més bel·ligerant en contra de l’ús social de qualsevol altra llengua que no sigui el castellà. En tenim mostres diàries en diversos àmbits i també en els parlaments, tant en el d’allà com en el d’aquí. Enmig d’aquest rearmament, Carme Junyent ha publicat un llibre titulat El futur del català depèn de tu (La Campana; Barcelona, 2020). Un títol que recorda el lema d’una de les primeres campanyes de la Generalitat de Catalunya a favor del català (amb Aina Moll com a directora general de Política Lingüística): 'Depèn de tu/vostè (que aquí es parli català' (1985-1986). Una campanya que, aleshores, va ser molt criticada per alguns sectors perquè consideraven que, d’aquesta manera, l’Administració se’n rentava les mans i traspassava la responsabilitat de la normalització als individus. Per això pot haver sorprès que Junyent tituli d’aquesta manera el llibre.

I, de fet, aquesta interpel·lació individual als ciutadans és ben certa. En qualsevol cas, el problema apareix si s’entén que el que volen dir és que el futur del català en depèn exclusivament, de tu. Des del punt de vista de la funcionalitat social, la continuïtat d’una llengua es lliga al comportament dels individus, però també a les actuacions de les institucions polítiques i de les organitzacions en general. En societats de règims autoritaris, l’actuació de les institucions té moltíssima d’incidència sobre els processos de canvi lingüístic (no hi ha millor solució per expandir una llengua que prohibir les altres). En societats democràtiques, en qualsevol procés de canvi, cal la conjunció de voluntats i actuacions individuals i institucionals.

L’individu pot aportar al manteniment lingüístic la seva pròpia producció (oral i escrita), el suport als nous aprenents, la transmissió intergeneracional... Però també pot condicionar el comportament dels altres; com a consumidor, a l’hora de triar un producte o un servei, pot considerar la llengua com el que és: un valor afegit a la qualitat (des dels productes en què la llengua és un component bàsic fins als productes en què la llengua és més circumstancial, com pot ser la presència en l’etiquetatge, les instruccions...) i un valor afegit al proveïment (la llengua d’atenció, de retolació de l’establiment, de factures, contractes, etc.). 

Avui dia encara hi ha àmbits en què la presència del català és nul·la o, si més no, molt marginal. Però n’hi ha d’altres en què el català, encara que lluny de ser general, hi és present perquè nosaltres, com a consumidors o clients, ens en puguem servir, totalment o parcial: determinats productes alimentaris, publicacions, plataformes de productes audiovisuals, operadores telefòniques, restaurants... Com a consumidors o clients tenim l’opció de triar-los i, per tant, d’ajudar a fer-los sostenibles i imitables per als competidors. És convenient plantejar-se si, quan la diferència de qualitat en contra del producte coherent amb la llengua no és insalvable, no ho paga fer unes quantes passes més, pagar una micona més si fa falta, etc. L’esforç a curt termini pot donar rendiment a la llarga.

És cert que entre les àrees en què és necessària la intervenció de les institucions també hi ha aquesta, la del consum i serveis. Hi pot actuar de diferents maneres: com a clients i consumidors –també ho són–, regulant l’observació social i comercial del dret d’usar el català, donant seguretat jurídica als ciutadans, incentivant entre els productors i els establiments la disponibilitat lingüística, ajudant a la difusió social del coneixement sobre els productes i serveis en què es fa un ús normal de la llengua catalana.

Fa poc circulava per internet un conte en italià que venia a dir una cosa semblant a això. Una vegada es va declarar un incendi a la selva amazònica i la reacció primera de tots els animals va ser fugir-ne esperitats. En la fugida, pres per l’espant, el poderós jaguar va afinar un menut colibrí que volava en sentit contrari i li va demanar què feia que, en lloc d’allunyar-se’n, anava directe cap al foc. L’ocellet li va dir que transportava aigua amb el bec i anava a apagar l’incendi. El jaguar es va riure d’ell i li va dir: “Que no veus que això que fas no servirà de res?”. “Jo em limit a fer la part que em pertoca”, va contestar.

El comportament com a ciutadans i com a consumidors ha de fer de revulsiu per trencar el procés de regressió del català. De fet, la força com a consumidor es manifesta quan evites el que et forcen a consumir i tries el que vols. La responsabilitat en el procés de recuperar els usos propis del català recau en les institucions, en les organitzacions i també en les persones; en cada una de les persones que, com el colibrí, assumesquin la responsabilitat que els pertoca.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF