L’honorable nimbi de Son Crespí

Als anys vuitanta, la xarxa ferroviària britànica havia quedat obsoleta, era lenta i les avaries, que provocaven nombrosos retards, eren reparades amb efímers pedaços que allargaven una lenta i exasperant agonia d’aquest transport públic. El sentiment general dels ciutadans era unànime: calia una modernització de les línies i de les màquines. Però ja se sap que l’interès general serà aclamat per una multitud i qüestionat no sols pels qui lluiten contra el Govern, sinó també, alerta, pels qui haurien defensat la bondat del recurs, si no fos que el recurs els passa per dins ca seva. Nicholas Ridley, secretari d’estat de Transport en el govern de Margaret Thatcher va popularitzar un terme que ja s’havia començat a divulgar en aquells anys i que es consolidaria en els seus enfrontaments amb els propietaris afectats per la modernització de les línies ferroviàries britàniques: havien nascut els NIMBY, un acrònim que significa Not In My Back Yard (’no al meu corral’, per als qui aneu tan fluixos d’anglès com jo).

De nimbis (em permetré a partir d’ara de catalanitzar i lexicalitzar el terme) n’hi ha haguts, de sempre, per donar i per vendre. Per exemple, els qui, havent estat ecologistes de tota la vida, políticament correctes, d’esquerres, cultes i pulcres, es queixaven amargament dels molins de vent que per fer corrent es volien instal·lar a la serra del Llevant mallorquí; o els qui entraren en còlera en veure que el tren fins a Artà tornaria passar per dins les seves finques; o els pares manacorins que, després d’haver assumit i promogut el repartiment equitatiu d’alumnes segons el seu origen a les escoles de Manacor es queixaven de l’arribada de nous alumnes de famílies magribines, tot i que quedava clar, alerta una altra vegada, que “jo no som racista”. També hi ha aquells ecologistes que arrepleguen signatures en paper i per Internet per retirar una antena de telefonia mòbil de l’escola dels seus fills, però fan totes les gestions, alerta tornem-hi tornar, amb el mòbil a la mà.

Ens hem avesat a la comoditat d’un sistema que ens fa més ràpida la comunicació, més àgil i confortable el transport, més barata l’energia, més moderna l’educació, més avançada la sanitat... però no ens volem avesar a haver de pagar un preu que considerarem injust i desmesurat si l’hem de pagar nosaltres (ara, si l’ha de pagar el veïnat, que el pagui, perquè és pel bé de tothom...)

Tot això ve a rotlle perquè aquests dies torna a ser notícia el projecte d’un camp de plaques fotovoltaiques al pla de Santa Cirga (aclariment per als qui no sigueu del nostre redol manacorí: aquesta és la possessió on va néixer Antoni Maria Alcover, i és una de les poques que no s’ha parcel·lat dins l’extens terme de Manacor, gràcies, segurament, al fet que és propietat dels Vergues, els March, vaja).

Fa temps que se’n parla i els més romàntics, just de pensar-hi, ja es posen les mans al cap. Adéu al sementer verd de gra a la primavera, adéu a les espigues daurades entrada de juny, adéu a les bales de palla redoníssimes que sembren d’un misteri inhòspit aquella terra secular. Són els mateixos que no volen centrals nuclears, ni que es fabriqui energia elèctrica cremant carbó al Murterar. He de confessar que davant els molins i les plaques solars no acab de trobar una postura coherent que em meni a la serenor d’esperit. Les plaques a Santa Cirga, sí un desastre paisatgístic, visual, estètic. I aquelles cent hectàrees sembrades de paulònies de creixement ràpid per fer biomassa? O encara més, una producció intensiva d’hortalissa o de gra amb tota la química pertinent? Què fa més mal, a la terra? Què fa més mal, a l’aire i a l’atmosfera? El carbó del Murterar? O les tan insidioses plaques?

Tanmateix, a mi el que em fascina de tot plegat és que si aquest projecte no va arrelar i va ser rebutjat per la comissió d’urbanisme en temps del mai prou ponderat José Ramón Bauzá no va ser per la pressió del GOB, ni de cap grup ecologista, ni de cap partit polític en defensa de la terra i del país, sinó per l’acció gens dissimulada d’un molt honorable nimbi que té la seva terreta de Son Crespí aferrada a Santa Cirga i que cada diumenge va a missa a l’entranyable capella del llogaret de Son Negre.

En definitiva, que ni tot és blanc ni tot és negre. I que els grisos ens fan una escala perfecta d’harmoniosa conjunció gairebé astral: des dels lectors dels poemes de l’Escola Mallorquina agombolats en l’elegia del paisatge, a un expresident del govern que no va ser condemnat per corrupció perquè el delicte havia prescrit, passant per la fredor urbanita i tècnica dels governants d’ara o el poder supraterrenal de la família Verga, o les ànsies de control mitjançant la norma comuna de les propietats i privilegis dels més poderosos. Triau, si podeu. A mi em costa molt.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF