Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Lev Tolstoi

Sóc un lector d’alè curt. També sóc molt impacient en totes les circumstàncies de la meva vida. La lectura no n’és una excepció. Potser que de bon principi, a l’inici de la meva carrera de lector empedreït, tingués més embranzida, i segurament era així, perquè recordo haver llegit les grans novel·les russes i franceses, des de Dovstoievski fins a Balzac, però poques vegades hi he tornat. Si alguns d’aquells escriptors m’ha acompanyat al llarg de la vida, ha estat perquè també escrigueren relats breus i assajos filosòfics o de pensament religiós. El més destacat d’ells, en el meu cas, ha estat el de Lev Tolstoi.

No són 'Ana Karénina' ni 'Guerra i Pau' les obres que m’han fet rellegir-lo de nou una vegada i una altra, sinó les seves incursions en el gènere de coneixement personal, en el seu vessant de pedagog i d’investigador de l’ànima humana. Encara no vull deixar de recordar una de les seves petites joies de narrativa: 'Història d’un cavall', la qual mereixia haver-li donat més glòria que les seves novel·les famoses.

Lev Tolstoi, a la seva segona època, es va convertir en un pensador i anarquista cristià. Després d’haver demostrat la seva mestria pels relats llargs i de gran envergadura, es va passar a esbrinar qui era ell i per què. També volia saber qui era Déu i on es colgava. De la seva ploma i de la seva ment sorgiren els treballs d’autoexploració interior més transcendents, més densos i més subtils.

Des de fa molts anys que jo llegeixo, preferentment, per sentir-me estimat. Abans potser només buscava l’entreteniment i el plaer de la lectura, la intriga de l’argument, l’estructura de la trama i l’emoció de l’estil i del ritme. Amb l’edat la cosa va anar evolucionant cap a la indigència de conèixer millor el món i a mi. Tenia la necessitat de saber jo qui era i com era, volia tenir una bona autoimatge, un esperit crític, una capacitat de destriar el bé del mal, el seny de la rauxa i tantes coses més de tot el que m’envoltava i de tot el que sentia. Havia de passar de la simple diversió i de la passejada epidèrmica al discerniment, més que res perquè era això el que de veritat em donava la satisfacció personal i m’acostava als plaers més intensos de l’existència. Conèixer per ser més feliç i més jo mateix. Llegir, i examinar-me després d’haver llegit, encara que fos de manera inconscient, m’omplia de goig, encara que no passés l’examen amb nota. Sempre em quedava el rellegir, i aquí sí que em trobava en la glòria de l’intel·lecte i de la transcendència.

Tots aquests elements, ingràvids i ocults, dels sentits i de les emocions, me’ls va anar proporcionant la lectura de Tolstoi, molt més enllà de les seves grans novel·les populars. És ben cert que foren aquestes novel·les i la fama universal de l’autor les que m’induïren a voler conèixer la seva fe i el seu pensament. I vaig fer bé: una de les millors decisions que he pres en matèria intel·lectual al llarg de la meva vida. Ell, el mateix Tolstoi, havia arribat a aquest estadi de la seva vida després de patir una greu crisi espiritual, cosa que jo no he experimentat mai. Però beneïda fou la seva, perquè a partir d’aquell moment va deixar l’activitat més literària per dedicar-se a la religiosa i a la filosòfica. I ho va fer amb un ímpetu digne del seu caràcter. Fins i tot la seva dona no se’n sabia avenir. Gràcies a les dades biogràfiques d’home i dona, jo em vaig engrescar en l’escriptura d’una obra teatral, que tinc inacabada com tantes altres, que vaig titular 'Sònia Tolstoi', ja que era ella la principal protagonista del drama.

Però deixant la meva particular experiència personal, de la qual no puc fugir mai quan escric, he de deixar constància del gran impacte que em deixaren aquelles lectures de caire espiritual, les quals he tornat a consultar moltíssimes vegades. M’estic referint, en primer lloc, a 'El regne de Déu és en vosaltres', a 'L’Evangeli abreviat', a 'Crítica a la teologia dogmàtica' i, sobretot, al breu assaig personalíssim que va publicar amb el títol de 'Confessió'.
'Confessió', com confessa de bon principi, és una profunda confessió del que pensava i creia aquest gegant de les lletres russes que es diu Lev Nicolàievitx Tolstoi. No es tracta que jo ara també em confessi, però he de dir, i vull dir-ho, que no combrego amb el cent per cent del que Tolstoi exposa, però sí que hi estic d’acord en un alt percentatge. Amb el que no puc estar en contra és en el seu discurs i la seva fonamentació, en la profunda anàlisi que fa de la condició humana, de la seva posició antibel·licista i pacífica, rebutjant en tot moment tot tipus d’irracionalitat i violència. Ho digué de manera tan natural i contundent alhora que, fins i tot, es creà al voltant dels seus escrits un “tolstoisme” que arribà a les figures més destacades del moment en aquest empit pacifista, com és el cas del mahatma Gandhi, per posar només un il·lustre i distingit exemple.

Que la no-violència ens acompanyi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF