Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

José M. Cabodevilla

Hi ha persones que s’ho prenen tot amb humor i, a més, ho saben expressar de manera senzilla, eloqüent i lúdica. José M. Cabodevilla va ser una d’aquestes persones excepcionals. És una llàstima que la seva obra no sigui més coneguda i reconeguda. Llegir-lo i rellegir-lo a mi m’ha servit per veure la vida d’una manera molt més bella i atractiva. També m’ha servit per passar gust de llegir i per augmentar-me les ganes de fer-ho. De passar-m’ho bé. I és per això que llegim i vivim: per passar-nos-ho bé, per estar alegres, per ser feliços.

Qui és, qui va ser José M. Cabodevilla? És un home que va morir fa relativament poc: el 17 de març de 2003. Havia nascut a Tafalla i va estudiar al seminari de Comillas. Es va llicenciar en Teologia, Filosofia i Humanitats. Es va ordenar sacerdot el 1952. Després d’ocupar diferents càrrecs menors a la seva Navarra natal, on començà la seva labor literària, va ser destinat com a capellà del Col·legi de les Monges Escolàpies de Puerta de Hierro, de Madrid, on va passar tot el que li quedava de vida i on va morir. I això és tot.

Què va fer més? Va llegir molt. Va estudiar molt. Va escriure molt. Tot plegat no és poca cosa, però a ell ningú el coneixia. No sortia de la seva habitació més que per les seves labors habituals dins el propi col·legi. Va començar a publicar de debò a la Biblioteca d’Autors Cristians a principis de la dècada dels seixanta. Va ser aquesta editorial qui li va editar la majoria dels seus gairebé quaranta llibres. Tots magnífics i amb uns lectors fidels fins a la seva mort. Així i tot, sempre va ser un desconegut. Als seus llibres no apareixia mai la seva fotografia, ni la seva trajectòria personal ni literària. Res o molt poca cosa. Però qui el llegia el rellegia, el donava a llegir i a rellegir. Se'n feien reedicions curtes, però molt ben encaminades. El boca a boca en el si dels àmbits cristians d’aquella Espanya rància dels anys 60, 70 i 80 es va anar estenent aviat. Els seus escrits eren plens d’aire nou i de llum resplendent. Res a veure amb el clima que es respirava al seu voltant. Malgrat tot, no va ser mai un autor popular. Ni ho volgué ser. Com si no li calgués res més que un reduït nombre de lectors entregats a la seva labor de raonament i de conjectura sobre la condició humana, d’examen de si mateix i d’ells mateixos. Una dedicació serena i assossegada, de sibarita del pensament i de l’esperit.

Jo no recordo quan va ser que vaig llegir per primera vegada un dels seus llibres. Tampoc sé quin devia ser. Segurament 'El pato apresurado o apología de los hombres', o potser 'Feria de utopías'. M’és impossible saber-ho. El que sí sé, o almenys podria donar fe del que dic, és que l’impacte d’aquella lectura va ser impressionant. N’estic ben segur! I no només pel contingut de l’assaig, sinó per la forma, per l’estil, per l’alegria que supurava en aquelles pàgines escrites amb gran precisió i una espontaneïtat i desimboltura mai experimentada com a lector. L’ingredient principal i quasi únic era l’humor: un humor d’una intel·ligència superlativa, d’una senzillesa que m’absorbia. Qui era aquell home? Qui era aquell escriptor? D’on havia sortit que jo no l’havia conegut fins aleshores, tan tard?

Gràcies a Déu, a la Llibreria Selecta de Palma, al costat del Mercat de l’Olivar, disposaven de totes les seves publicacions. I les que anava publicant arribaven amb una puntualitat envejable. Vaig adquirir i llegir totes aquelles joies d’assaig humanista i espiritual sense poder parar mai de riure o, si més no, de somriure. 'La cucaña de la libertad', 'Consolación de la brevedad de la vida', 'Las formas de felicidad son ocho', 'Juego de la oca o guía de caminantes'. Fins que va arribar la bomba atòmica de l’humor més intuïtiu, lúcid i subtil que s’hagi escrit mai: 'La jirafa tiene ideas muy elevadas'. Aquella teringa de llibres, més els que no cito perquè se’ls busquin els bons lectors que habiten aquest planeta, era ja suficient per omplir les lectures de tots els anys que em quedaven de vida. Però els grans escriptors no deixen mai de crear, i jo vaig haver de compartir els llibres de José M. Cabodevilla amb molts altres. Encara que sempre hi he tornat i hi torno.

Cabodevilla va ser un apòstol de l’escriptura. Cabodevilla, com a teòleg, com a antropòleg –més que res, com a antropòleg!– va ser un veritable pensador de l’ànima humana. Dins el món de la literatura se l’ha de considerar un esteta d’elegància superior. I dins el món de l’humor se’l pot situar al costat de Groucho Marx i de Woody Allen. Hauria estat un formidable dialoguista de comèdies de Hollywood, i s’hauria guanyat la vida sense gaire esforç i molta notorietat. Escriure amb espontaneïtat i humor era la seva forma natural d’evangelitzar, d’acostar l’alegria i el benestar als altres. Qui més ho ha pogut experimentar són els seus lectors i relectors. Són aquests els que gaudeixen del seu humor, de la seva intel·ligència, del seu enginy, de la seva saviesa i del seu geni. No seria d’estranyar que amb totes aquestes eines al seu abast, José M. Cabodevilla acabi sent algun dia un escriptor reconegut mundialment.

 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF