QUÈ FARAN ELS PORCS...

Joc fora, Viudès!

DE BEN SEGUR que els lectors amables, si són autocentrats o són balearicos, sabran de qui els parla avui aquest humil columnista si posam negre sobre blanc el nom de Joan Viudès. Actiu a la xarxa, abrandat, coherent, santanyiner, independentista, futboler i noble, Joan Bonet Boix té un cor gegantí i un compte de Twitter a cara destapada, com ho fan els valents, amb més de 2.000 seguidors amb qui discuteix de manera diària sobre el món i la bolla. Per paga, tenc el gust i honor de compartir amb en Viudès la sang dels de Mendia, el lloquet que el meu padrí va comprar quan va tornar de fer les Amèriques.

Es veu que en Viudès (una de les ànimes de Suma, la coalició de partits que malaveja per minar la rocosa majoria absoluta del PP a la vila que va veure néixer Blai Bonet) va penjar a la xarxa una fotografia on apareixia al costat de Maria Vidal, la batlessa pepera de Santanyí, fent una partida de truc. Sembla que alguns tuitaires s’han sorprès que en Viudès compartesqui taula de joc amb la batlessa, ateses les insalvables diferències polítiques que els separen. “Si només em pogués relacionar amb gent del meu ideari polític, a un poble on el PP guanya les eleccions per majoria no absoluta, sinó absolutíssima, jugaria a truc tot sol o molt poques vegades”, ha respost ell, per acabar dient: “Que m’agradaria un govern d’esquerres i catalanista com pugui tenir Manacor? Segur! Però mentre arriba, no deixaré de relacionar-me amb la gent per les seves idees”.

Per idiosincràsia, per mallorquinitat sòlida, per mites compartits, Santanyí hauria de marcar el límit sud de la comarca onírica, i tan real, de Quíbia, el país que va dibuixar seguint el camí dels bars més alternatius de la serra de Llevant el gran Llorenç Mostel, i del qual el no menys immens i també felanitxer Sebastià Daurat diu: “Quíbia és un país acollidor, esqueixat i brutalment esperançat, per la convicció de la pròpia força i de la caparrudesa de continuar essent com som”. Som una gent, els quíbers, avesats a viure encara, en molts de casos, com visqueren els nostres avantpassats. Segurament, la darrera branca que queda per esqueixar del que va ser un temps Mallorca.

De qualque manera es pot dir que a les viles de Quíbia els renets ideològics de les víctimes i els botxins del 36 entren als mateixos cafès, comparteixen les mateixes terrasses, seuen a les mateixes taules i fins i tot juguen les mateixes partides de truc. Les relacions socials entre la dreta i l’esquerra, entre el poder i el contrapoder, entre els doblers i la humilitat, entre la figurera i la discreció, són permeables, encara avui, i per sort, en aquestes viles d’ascendent rural. I això per ventura és un fet de difícil comprensió per a gent d’arrel o mentalitat urbanita, que es refugia en la grandesa de la ciutat per no encarar-se amb qui discrepa de les seves idees. Amb gent com en Viudès a la rotlada, la convivència sana i la discrepància radical estan garantides, i això no és sols una bona notícia per als qui creim en les idees que ell defensa, sinó també per als qui esperam que el rancor, la ràbia i l’odi amb què els nostres antecessors sembraren aquesta terra fa un poc més de vuitanta anys siguin avui llavors eixorques.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF