ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIM AT

Italo Calvino

Un dels grans encerts de la lectura dels clàssics és que ens permet parlar amb els morts. No només amb els autors que han deixat meravelles per escrit, sinó amb els personatges que les protagonitzen. Jo, de tant en tant, parlo amb Cosimo Piovasco di Rondó, 'El baró rampant', aquell jove protagonista de l’excèntrica narració imaginada per la ment prodigiosa d’Italo Calvino. És extraordinari tot el que un lector pot extraure del món dels clàssics. Potser, encara, a Italo Calvino no el podem considerar com a tal, però si no ho és, s’hi acosta molt. Li basta haver escrit aquesta meravella sobre Cosimo per considerar-l'hi. Personalment, l'hi considero.

Però Italo Calvino és molt més que l’autor d'El baró rampant'. Molt més. És un apassionat de la literatura universal, tant contemporània com clàssica. A la literatura se la sabia pel caps dels dits. Seguint la seva passió, es va dedicar a cultivar-la. Calvino va perseguir sempre la llibertat personal i col·lectiva, i, en aquesta persecució, la millor companyia era la literatura. Tota la seva obra, i també la seva vida, està encaminada a aquest objectiu. No em sorprèn gens, doncs, que decidís, en un moment clau de la seva biografia, escriure aquesta meravellosa trilogia literària formada per 'Il visconte dimezzato', 'Il barone rampante' i 'Il cavaliere inesistente'.

La majoria de les lectures, com les circumstàncies de la vida, ens arriben gairebé sempre per camins inesperats. 'Il barone rampante', en la seva traducció al català, va arribar a les meves mans gràcies a una de les meves filles. Pot semblar insòlit, perquè el més habitual és que siguin els pares els que posen en mans del fills les primeres lectures. Devia ser a la meitat dels anys vuitanta. Jo coneixia Italo Calvino només de nom, i crec que en aquella època es va parlar d’ell a causa d’algun dels seus últims llibres publicats, 'Palomar', o a causa de la seva mort. Calvino va morir relativament jove, d’un ictus que no va poder superar. El professor de català de la meva filla els suggerí la lectura d’aquella novel·la magistral. Gran professor! Efectivament, també va ser gran en el meu cas: després de llegir 'El baró rampant' ja no vaig abandonar mai més aquell escriptor italià de nom tan itàlic que tant evidenciava el seu compromís i la seva estima cap als seus lectors.

Admeto que hi ha ments privilegiades: ments que superen la mitjana. Com pot ser que un home normal i corrent com Italo Calvino pogués escriure una obra tan singular com 'El baró rampant'? Per això: perquè disposava d’unes neurones un poc diferenciades de les de tothom. Això passa amb molts artistes, músics i pintors, principalment. Però a mi m’interessen especialment els escriptors. No me’n sé avenir, que escriguin el que escriuen. Però m’hi he acostumat. Penso que a Italo Calvino se’l pot considerar un escriptor abstracte. L’abstracció presideix tota la seva obra. L’abstracció en sentit artístic. Diuen que quan va començar a escriure era i volia ser un escriptor realista o, si més no, naturalista, però amb els anys i amb l’experiència de les seves vicissituds polítiques i de les seves lectures sense programar, es va anar fent cada cop més surrealista i fantasiós. La seva trilogia dels avantpassats així ho acredita. També ho acrediten alguns articles, si no tots, dels que es publicaren pòstumament en un llibre gloriós que porta el títol d'un dels seus millors textos assagístics: 'Por qué leer los clásicos'.

En aquest recull de crítica lectora, si és correcte dir-ho així, exposa reflexions sàvies que tots sabíem i que ningú abans havia dit perquè segurament semblaven massa òbvies. Però Calvino és un geni, o té una visió genial de la lectura. Des d’un principi ens proporciona una gran seguretat i una enorme confiança a tots aquells que ens creiem en l’obligació d’haver de llegir tots els llibres. Ens diu que per molts llibres que hàgim llegit sempre queda una quantitat enorme d’obres fonamentals que no hem llegit. Podria afegir: i que segurament no llegirem mai. I no passa res. Això no indica que no siguem uns bons i eficaços lectors. És clar que sí! Tanmateix, per molt que un llegeixi, només arriba a trobar el 'seu llibre' a través de diverses i contínues lectures desinteressades. Ens informa Calvino que coneixia un excel·lent historiador, amic seu, home de lectures infinites, el qual va trobar la seva lectura predilecta en 'Les aventures de Pickwick', de Dickens. I així ens passa a cadascun de nosaltres amb altres llibres totalment diferents d’aquest. El mateix Calvino confessa que tot el que Jean-Jacques Rousseau pensa i fa l’interessa molt, però que alhora li inspira un desig irresistible de contradir-lo, de corregir-lo i de discutir amb ell. Aquesta és la veritable lectura dels clàssics: “El teu clàssic és aquell que no pot ser-te indiferent, aquell que et serveix per definir-te a tu mateix en relació i, tal vegada, en contrast amb ell”.

Els lectors incansables com jo, de tant en tant, hem de descansar de tantes emocions i vibracions. Si no fos així moriríem amb els ulls inflats i les meninges seques. I què fem quan descansem de les nostres lectures? Divaguem i pensem. No podem quedar-nos amb les mans plegades! Jo, en el meu cas, quan he llegit durant un cert temps, m’aturo, medito i escric. Escric normalment una nota breu: un pensament, un aforisme, una ocurrència, una afirmació i la seva rèplica. La lectura et desperta la imaginació, t’obre la ment i la pròpia creativitat. Si llegeixes et tornes més intuïtiu, actues més relaxat i vius amb més calma, menys estrès i més benestar. Si escrius els fruits de les teves lectures et converteixes, com Italo Calvino, amb un clàssic, perquè és la teva ressonància més preada la que brolla del teu interior. Com diria el mateix Calvino: “L’actualitat queda relegada a una certa i inadvertida remor de fons”. Matemàtic.

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF