ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Françoise Sagan (II)

L'efervescència juvenil ens pertorba la ment i ens centuplica la imaginació. Ens amplifica absurdament i meravellosament la vida. Beneït absurd i beneïda amplificació! Passats els anys no ens han de fer patir uns innocents grams de nostàlgia en aquest sentit. Això és el que sento ara quan recordo els prodigiosos anys seixanta del segle passat. Ens aclaparava la ingenuïtat, i contemplàvem el món amb ulls farcits d'il·lusions i desitjos. En tots els aspectes. Fins i tot en clau religiosa i política. 'Bonjour, tristesse' va ser una glopada d’aire fresc.

Era tanta la influència d’aquella 'nouvelle vague' francesa en nosaltres, si més no a la Mallorca en què jo vivia, que ens crèiem més gals que hispans. I ho érem, com ho hem estat sempre, sobretot en sentit moral i intel·lectual. De França ens arribava la modernitat i l’apertura a totes les novetats. Els més joves començàrem a escriure de manera impulsiva novel·letes sentimentals i insípides. Punts neuràlgics de la vida estiuenca d’aquells anys, com la plaça Gomila de Palma i el Passeig Marítim, com les 'boites' i sales de festes de Can Pastilla i s’Arenal, eren fonts d’inspiració literària. Jo vaig escriure en pocs dies una novel·la en castellà, 'Mezcla de juventudes', que pretenia fer una caricatura del món dels 'picadors' d’aquells primers estius de les nostres vides. Tot molt frívol i anodí, però que ens devia semblar extraordinari. La meva novel·la es va perdre entre molts altres papers d’aquella època, per motius adversos i desconeguts. Pagaria el que fos, ara, per recuperar-la. Però això és com el temps, que s’esvaeix entre els dits i entre les monòtones circumstàncies de la vida.

Malgrat tot, com he dit abans amb 'Los organillos' de Hanry-François Rey, 'Les pianos mécaniques', constitueix un valor indiscutible de la nostra educació sentimental i literària, per quotidiana que fos. 'Tot lo novell és bell', solem dir encara ara familiarment entre nosaltres a Mallorca. I és així. La novetat i l’insòlit sempre ens atrau, i així ho feu aquella literatura inusualment elegant i superficial: ens va influir, moralment i artísticament, de manera molt notable.

Sigui com sigui, l’efecte més gran que ens ha quedat a la gent d’aquella generació, vingué de la mà del cinema. És cert que es tractava d’un cinema de text i molt literari. 'Bonjour tristesse', de seguida que va triomfar com a novel·la, es va convertir en una pel·lícula de culte. Otto Preminger la va dirigir amb un elenc artístic de primera fila i, sobretot, amb el glamour que aquella època va posar de moda. A més de viure en plena 'nouvelle vague', vivíem també en l’exuberància dels moviments 'hippie' i 'beatnick'. Tot plegat convertia la vida dels joves en un somni que molt aviat s’havia d’esquerdar. El maig del 68 era a la volta del cap de cantó i, a poc a poc, com tot a la vida, es va anar diluint com un terròs de sucre dins un tassó de vi negre, com es diu tòpicament. Una joveníssima Jean Seberg, que havia protagonitzat la pel·lícula al costat de David Niven i Deborah Kerr, que havia viscut, vivia i viuria molts anys al Port d’Andratx amb diferents homes que s’aprofitaven d’ella, i que s’acabaria suïcidant a París quan encara no havia complit 41 anys, va encarnar amb molt tendresa el personatge principal d’aquella història romàntica i bastant sentimental. Només Romain Gary, amb qui es va acabar casant i amb qui tingué un fill aquí, a Mallorca, li va ser fidel i confortable. Però també Romain es va cansar d’ella quan va descobrir que tenia diversos amants per tot arreu, entre ells el mític Clint Eastwood, a l’altra punta del món. Fins a Califòrnia va viatjar el vehement i bo de Romain Gary, més conegut entre nosaltres com Emil Ajar, creador de la famosa madame Rose de 'La vie davant soi'. Volgué batre’s a mort en un duel amb el seu contrincant d’amors, però Clint Eastwood rebutjà aquella ridícula provocació. Aleshores Romain Gary (Emil Ajar) escampà per tot Amèrica del Nord i del Sud que Clint Eastwood era un pèrfid amant i un miserable esperit vil i covard. Tot anava així en aquells anys de la mal anomenada dècada prodigiosa.

Mentrestant, Françoise Sagan, anava escrivint de manera impúdica i efervescent, i vivint de la mateixa manera, entre extravagàncies de tot tipus, festes nocturnes, drogues, amants i marits enganyats i, sobretot, alcohol, molt d’alcohol. Va resistir fins l’any 2004.

Nosaltres, els joves illencs que teníem la dèria de les lletres, imbuïts d’aquell clima artístic, confús i exuberant, continuàrem fent els nostres 'pinitos', com es deia aleshores i, d’avui per demà, ens passàrem d’un gènere a un altre, d’una activitat literària a una de periodística i d’una vida cabalosa a una de més equilibrada. Recordo les trobades amb en Jaume Pomar i amb en Guillem Frontera, així com amb els redactors de l’antic diari 'Baleares', 'Última Hora' i 'Diario de Mallorca', amb en Joan Bonet, el pare de na Maria del Mar, en Toni Pizà, en Pablito Llull, l’home de na Margaluz, en Pere Serra i el seu germà Antoni, després amb en Bernat Comas 'Beco', els germans Caldentey, en Llorenç Ripoll, i tants d’altres que ens anàvem veient de manera més freqüent o esporàdica, com en Miquel López Crespí, n’Antònia Vicens, en Llorenç Capellà, en Jaume Fuster i la seva llavors al·lota, na Maria Antònia Oliver, amb en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà Martorell i molts més. Aquest era el caldo de cultiu on es va anar fent el xup-xup de la literatura moderna entre nosaltres, la que avui coneixem com la de la generació dels setanta. Dels anys setanta, millor dit.

Aquestes ja no són només unes històries de lectures i de relectures, sinó de vivències marcades per aquella epidèmia de joventut i de vida. Era el naixement d’un nou aire que s’aniria renovant cada cop més a mesura que passés el temps i s’hi anessin incorporant nous afectats, més joves i bellugadissos que nosaltres.

Tot per dir que Françoise Sagan i la seva 'Bonjour tristesse', com també 'Les pianos mécaniques', la Costa Blava, la Costa Brava i la nostra Costa de Ponent, va ser la guspira que va fer saltar aquell moviment potser no tan esplendorós com tots voldríem. Però aquí es on es troba la saba d’un país, en la seva cultura, en el seu art, en la seva creativitat, en la seva imaginació i fantasia, i, en general, en la ficció que transforma la realitat en una ficció millor.

Una abraçada als miratges i al desencant, si se’m permet.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF