OPINIÓ

Drama, comèdia i la tragèdia que ens espera

Al començament d’ Els fundadors (Ara Llibres, 2020), els excavadors que treballen a les ruïnes d’Empúries desenterren una impressionant escultura d’Escolapi, el déu romà de la medicina. La troballa és l’empenta que calia al polític conservador Francesc Cambó per crear la Fundació Bernat Metge: una casa dedicada a la divulgació de ciència i pensament, que acull els clàssics grecs i llatins en català. L’abril del 1923, a l’hotel Ritz de Barcelona, se’n presenta el primer volum. Raül Garrigasait, l’autor a qui hem d’agrair aquesta crònica tan ben pensada, ens explica que dirigirà la col·lecció el felanitxer Joan Estelrich, fill d’un guàrdia civil, que s’ha guanyat el nomenament amb la seva “capacitat insòlita per a l’activisme cultural i la propaganda política”, malgrat no tenir “cap formació especialitzada en el camp del grec i el llatí”.

Mentrestant, a Pol·lèntia, el catedràtic Gabriel Llabrés i el militar Rafael Isasi (segons la Historia de Alcudia, d’Antoni Arribas et al.) comencen el primer procés seriós d’excavació i estudi, també el 1923. D’aquesta incursió, que es va allargar fins al 1934, només se’n va publicar una memòria acadèmica i algunes notes a la premsa local, que Pere Ventayol resumia a la seva Història d’Alcúdia. Els poetes pollencins, tanmateix, ja cantaven a la ciutat romana de feia estona: Ramon Picó, fill de pagesos, havia presentat una Oda a Pollentia als Jocs Florals de 1870; Costa i Llobera (admirador de la civilització llatina) havia versat Sobre les ruïnes del teatre romà de Pol·lèntia, el 1902. Rimes afalagadores sobre un passat que encara era pràcticament desconegut, però que els poetes no dubtaren d’escriure amb un aire melangiós, potser perquè l’herència romana concedia una certa volada intel·lectual a una illa aleshores del sector primari.

De llavors ençà, els pobles i ciutats se sotmeten a tota mena de treballs de xapa i pintura, erigeixen i tomben monuments i estàtues, assenyalen aquest avantpassat i esborren aquell altre, amb el propòsit de ressaltar les herències que interessen, a l’hora d’atreure vots o visitants. Guillem Frontera hi reflexionava en un meravellós escrit per al catàleg de l’exposició La reconquesta del passat, que aplegava pintors alcudiencs, el 2008: “Aquells afanys de dignificació del país amagaven ja la designació d’alguns pobles com a societats organitzades per servir altres societats –més poderoses, aquestes darreres, més cultes i riques, més netes, dipositàries de majors drets”.

La mateixa intuïció es desperta de llegir la història de la Bernat Metge, perquè la veritat és que no calia que cada família posseís la col·lecció sencera; l’objectiu no hauria d’haver estat aquest. Si es pretenia que el públic en general hi accedís, hauria bastat que en tinguessin una còpia totes les universitats i instituts públics, i les biblioteques. Són aquesta mena de projectes enlluernadors, amb un fons democratitzador i populista alhora, els que ens enreden. Els que, sobretot als fills d’una classe treballadora sense estudis superiors, ens poden confondre fins a provocar diverses malalties. Una d’elles, la “bulímia cultural”, com l’ha batejada el poeta Eduard Escoffet, no fa gaire.
L’ambició i l’estufera van de bracet amb el capitalisme. I si la fita d’una cosidora de fàbrica que es feia els vestits reaprofitant retalls és la de tenir un vestidor gegant (amb la paradoxa que es converteix en el sustent d’empreses que exploten treballadores d’altres països, com l’havien explotat abans a ella), la qui no va veure llibres a casa i s’hi ha enderiat vol bastir una biblioteca particular tan gran que refundi els pilars propis. Vol construir-se un llegat que li resolgui qualsevol conflicte. Quan ja la té encaminada, tanta sort que Costa i Llobera li amolla aquest crit: “Tot vestigi se perd, tot se trasmuda / imperis per imperis són borrats... / Sols dura una Ombra que, jamai retuda, / passa i diu: –Vanitat de vanitats!”.

Garrigasait conclou que els clàssics constituïen un instrument de poder i és per això que importava qui els editava, on i com. El poder deu recaure ara en les aparences, perquè les lletres petitburgeses tenen més feina a escriure sobre com organitzar la biblioteca personal que s’han muntat amb la compra compulsiva de bibliografia, que no pas sobre l’anhelat coneixement que n’extreuen. I dels escriptors ja no importa tant l’obra com la capacitat de defensar els fundadors o les ganes de bregar-hi en contra. Pol·lèntia continua exercint de reclam per al turisme “de qualitat”, tot i restar a mig destapar, no fos cas que quedàssim sense aparcament, i no hi ha constància de cap institut públic que hagi posat la Bernat Metge a les mans dels batxillers. Drama i molta comèdia. La tragèdia encara ens sembla una exageració dels altres.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF