Els 71 anys de Francesc Macià (1930)

Del reportatge de Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899-Barcelona, 1996) a Imatges (24-IX-1930). Sis mesos després Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933) seria president de la Generalitat. Aquest diumenge fa anys que va morir. Seguia a l’exili pel seu intent fracassat d’envair Catalunya des de Prats de Molló (1926 ) al front d’uns voluntaris armats. Un d’ells, italià, el va delatar.

Set anys d’exili. Aviat és dit. I tant com costen de passar. –Quan penso que s’apropa el moment en què tornaré a trepitjar terra de Catalunya –ens diu Francesc Macià– sento una emoció que no sé com explicar-la–. Imagineu aquest home eternament jove als 71 anys que ha de marxar de Catalunya i que quan cau la Dictadura veu obertes totes les portes de la seva Pàtria per a tots els catalans, menys per a ell. Ell que estava en els rengles dels catalans que l’estimaven més. –Quan anàvem a Prats de Molló –diu– sabíem que o guanyàvem o ens mataven. Dos camins dignes. I sabeu el què és, quan ja tenim allò que tant hem cobejat a l’abast de la mà, que us diguin?: –Sabeu? S’ha mort! –Aquest és l’efecte que ens va produir la derivació de la nostra empresa–. I aquest home que es jugava la vida, de debò, –de debò, catalans incrèduls; de debò, renegats que heu dit que estava combinat amb Martínez Anido [ministre del dictador Primo de Rivera]–, aquest home és a Brussel·les, sol, en la sola companyia d’algun bon amic, –avui, encara, Bordas de la Cuesta [del partit Estat Català]– allunyat de la seva terra, sol en la seva tragèdia d’home que estima la Pàtria i té prohibit de posar-hi els peus. Hem anat amb ell a recórrer els boscos de la Cambre, hem vorejat Waterloo, [..] Macià caminava amb delit com un minyó de vint anys. Sota l’obaga romàntica sentíem en Macià el cabdill prest a tots els sacrificis. [...] Quan sentiu parlar Macià, resteu com esbalaït. Quina fermesa, quina certitud, quina convergència, quina abnegació, quin home! L’escolteu. Els seus ulls s’il·luminen en parlar de la Pàtria, la seva veu, mai vacil·lant, és d’un to cru, tallant quan parla dels que mercadegen amb els sentiments de Catalunya. Tenim la convicció d’estar escoltant un home d’una fusta diferent a la dels altres homes. Quan anem amb ell per Brussel·les veiem com els belgues que el coneixen el miren amb respecte, amb aquell respecte que inspira l’abnegació. D’ací, d’allà, venen salutacions efusives. [...] Però ¿sabeu què és als 70 anys viure en aquest clima belga, on plou i fa sol alternativament cada deu minuts, i a l’hivern arriba a fer temperatures de 18 graus sota zero i els diaris porten sempre en els seus fets diversos, morts de congestió, al mig del carrer, de sobte, de transeünts? Macià o l’optimisme, podríem dir. Cal sentir-lo, per a convèncer-se’n. Optimisme després de 7 anys d’exili. [...] Estem certs que el dia que Macià torni tindrà al seu costat el bo i millor de Catalunya, i quan diem el bo i millor volem dir el poble que és qui s’ha de donar per entès. No ens plau. No ens plau aquesta simpatia: qui sap si part d’aquest poble li té només pel gest, per l’actitud. Voldríem que quan Macià torni, aviat, no tingués ningú al seu costat. Fora trist i fora injust, però ho voldríem, pel gust de veure com no tenint ningú, el primer dia que el poble l’escoltés se li posaria de seguida al costat.