El barri de Palma que lluita contra el lloguer turístic

PalmaUn llimoner presideix el pati de la casa familiar de Jaume Gelabert. En morir els seus pares, va comprar-ne la meitat al seu germà i va reformar-la per tornar on va ser feliç, al barri palmesà de Son Espanyolet. Assegut davant l’arbre, recorda com durant la seva infantesa els veïns venien a cercar llimones, les portes estaven sempre obertes i “tot es compartia”. Avui, alguna cosa d’aquesta vida de barri perviu en una escala alta que, a través dels murs, els propietaris es van passant quan la necessiten. “Per què comprar-ne d’altres si en tenim una? Per què tots hem de tenir de tot?”, defensa una convivència basada en el contacte humà. No obstant això, la tranquil·litat de la barriada es va trencar quan l’empresari noruec Erik Oren va comprar des de 2018 una desena de cases a la zona per transformar-les en lloguers turístics amb capacitat per a més de 150 persones. Llavors, dos models varen xocar: el d’una comunitat que entén l’habitatge com un espai de vida i arrelament; i el de la inversió turístic-immobiliària, que la veu com un actiu per maximitzar els beneficis.

Els inquilins d’Oren varen començar a causar molèsties. Grups de joves amb ganes de bauxa es donaven el relleu setmana a setmana. Durant mesos. El cicle tornava a començar la temporada següent. “Fins i tot quan no organitzaven cap festa. Dos taxis són quatre portes tancant-se; els capficos a la piscina, i tu, intentant dormir. No és un veí que ho fa una vegada o dues l’any, una cosa comprensible. És cada dia. Simplement, el lloguer turístic no hauria d’existir on la gent viu”, opina Gelabert. Els afectats varen fundar la Plataforma de Veïns de Son Espanyolet per lluitar contra el model del noruec. “Si les cases tenien capacitat per a 14 persones, superaven amb escreix l’aforament permès, els matalassos anaven d’una propietat a l’altra i habilitava més espais per dormir dels que tenia registrats. Malgrat això, la policia ens ha atès en comptades ocasions”, relata una veïna.

La Plataforma va començar a actuar, disposada a atacar no des de la protesta amb pancarta, sinó amb denúncies, burocràcia i enfrontant les administracions a la realitat que vivien. “Estàvem disposats a donar la batalla, a lluitar específicament contra el lloguer turístic. Pressionàrem per aconseguir la declaració de zona saturada, que el barri no pogués créixer en places. Si no ho controlàvem, les institucions passen bous per bèstia grossa”, arrenca Ferran Aguiló, president de la Plataforma. Mentrestant, Erik Oren intentava imposar, davant de les càmeres de televisió, un relat propi de salvador i revitalitzador del barri, el qual va qualificar de “cementiri” necessitat de “vida”. Però la Plataforma va continuar denunciant, elevant la pressió mediàtica i reclamant la revisió de llicències. “N’hem fet tornar enrere algunes que estaven mal concedides. Ja fos perquè es tractava d’edificis que no havien estat habitats en els darrers anys o perquè havien sofert una reforma integral. En un altre cas, l’empresa actuava amb una llicència d’Alcúdia o Pollença, en lloc de la preceptiva a Palma. A la vista de tots. Utilitzes un document públic fraudulent i el poses a una altra casa sense llicència. És un malbaratament de document públic de manual. La Fiscalia ens va dir que no hi havia cas. Això dona una idea de la responsabilitat que tenim, malgrat l’inconvenient que la Llei de protecció de dades ens impedeix saber com està la denúncia”, explica Aguiló.

L’estratègia d’Oren va ser redoblar l’aposta. Alzina Living va començar a convertir una de les cases en una cuina industrial central per servir als hostes de totes les vil·les turístiques. Les denúncies de la Plataforma d’aquest “hotel horitzontal” varen paralitzar el projecte. “Ens limitàrem a exposar que com era possible que l’Ajuntament de Palma li permetés oferir un servei hoteler si no complia les normes. Un hotel necessita socorristes, empreses de neteja que es regeixin pel conveni d’hostaleria i aquí no el feien servir ni tenien intenció de fer-ho. Nosaltres ens vàrem veure obligats a actuar perquè les institucions [Cort, Consell de Mallorca i Govern] no compleixen les seves funcions”, afegeix Aguiló. A més, l’any passat varen aconseguir que els tribunals els reconeguessin el dret a la informació i poder accedir als expedients turístics de diversos habitatges gestionats per l’empresa.

L’acció veïnal ha forçat Oren a abandonar progressivament el negoci a Son Espanyolet. Actualment, li queden dues vil·les per llogar i altres dues a la venda, a preus pròxims als tres milions d’euros. I amb l’al·licient de l’explotació turística. Davant aquesta perspectiva, la Plataforma gaudeix la victòria només parcialment. “Fa por no saber qui vindrà. Es venen amb dret a ús turístic, són grans, hi cap molta gent, i molta gent fa molt de renou. Són operacions d’especulació immobiliària, perquè aquests preus no estan a l’abast de qualsevol”, denúncia una de les veïnes de la Plataforma. El fenomen comença “com passa sempre”: quan mor el propietari i, després d’una vida al barri, “els seus hereus no poden assumir la seva part de l’herència i acaben venent la propietat”. “Així ho va fer Erik Oren, que fins i tot tenia localitzada la gent gran per poder comprar totes les cases possibles al millor preu”, afegeix.

Oren ha usat Santa Catalina com a reclam publicitari de Son Espanyolet, un model de gentrificació a penes a pocs minuts de la zona. Tradicionalment un barri humil de pescadors, avui mostra un reguerall de bruncheries, façanes amb buguenvíl·lies de plàstic, parets pintades a l’estil Santorini i residents del nord d’Europa que teclegen en els seus portàtils mentre prenen alguns dels productes anotats en pissarres: smoothies, speciality coffees o cinnamon rolls. “Són Espanyolet és un barri en expansió amb molt d’encant, una extensió de la popular zona de Santa Catalina”, es llegeix a la web d’Alzina Living.

Son Espanyolet va néixer a principis del segle XX per albergar segones residències d’estiuejants i va absorbir també els excedents d’obrers de les fàbriques que varen construir cases més modestes, com recorda Joan Riera, arquitecte, veí de la zona i gerent d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma quan la ciutat es va convertir en la primera d’Espanya a prohibir el lloguer turístic en habitatges plurifamiliars. “Durant aquests anys s’ha mantingut gent d’orígens diversos al barri i, encara que n’han desaparegut els comerços, sobreviu certa diversitat social”, reconeix.

Encara davant del llimoner, Gelabert tem les repercussions del model iniciat per Oren: “Implica una despersonalització i una deshumanització. No és gent a qui coneixeràs, amb la qual t’aturaràs a xerrar una estona, ni soparàs amb ells. Les seves filles no jugaran amb la meva. És gent que no hi és. Totes aquestes cases deixen d’estar disponibles per a la gent normal”. Tot va molt més enllà del negoci: “En termes econòmics, pot ser exitós, però és com excavar una mina a l’Amazones. No arrases un bosc, però sí la memòria, les nostres vides i la nostra història. La meva padrina vivia amb cinc persones més en un pis de 27 metres quadrats. Al seu carrer no queda ningú que em pugui dir ‘jo et donava galetes’; no puc demanar a ningú per ella. Per què no volem el lloguer turístic? No és només per les molèsties, és per tenir un barri per a les persones”. I, si cal conviure, que almenys sigui com la nit que els veïns varen encendre un fogueró i “dos guiris varen sortir amb copes de vi blanc a escalfar-se”. “Hauria de ser això. El carrer ens iguala a tots”, conclou.

Amb informació d’Héctor Rubio