200 €, bàlsam per a la pobresa!
Resulta surrealista, anecdòtic i molt confús intentar entendre les dues realitats oposades que han marcat aquest el 'nostre estiu'. D'una banda, saturació turística que, d'una manera o d'una altra, ha generat guanys, de la mateixa manera que ha generat treballs i sous precaris els beneficiaris dels quals, ara amb l'inici de la temporada baixa, tornen a la llista dels aturats intermitents. Tot ha estat com una centrifugadora, es va acabar l'estiu sense que ens donàs temps d'assimilar el que havia passat. Com podien caber tantes persones en una illa que, en un moment donat, es mostrava poc inclinada a donar recer als que la treballen i la cuiden tots els dies de l'any? D'on va sorgir tanta ingratitud cap a les i els ciutadans que n'alimenten l'economia els altres mesos de fred i humitat? Quan va començar el procés de desnonar els habitants de l'illa, treballadors, aturats i ancians, dels seus barris, que els van veure néixer, créixer o els van donar recer?
El turisme, mentre genera suculents beneficis econòmics als grans taurons del sector, genera un desgast físic i econòmic en una majoria de treballadors i treballadores atrapats en una temporalitat laboral ja arrelada en el sector, que cada vegada és més ingrat cap als seus propis empleats quan se'ls desgasta el físic i van sumant anys. Amb aquesta temporada i a causa de la dificultat de trobar habitatge i les conseqüències de la crisi econòmica postcovid, ha anat augmentant el nombre de persones que troba refugi als carrers de la ciutat. Segons les entitats de l'Església de Mallorca, que compartiren dimecres dades de la situació de les persones sense llar, s'ha detectat un nou perfil que abans no hi havia i que és l'augment del nombre de treballadors pobres al carrer de l'illa, i l'augment del nombre de famílies nombroses que toquen a les entitats a la recerca de recer, en una illa amb suficients habitatges però que prefereix destinar-los a lloguers turístics i, per tant, converteix, a poc a poc, els carrers de la ciutat en un gran alberg on s'entremesclen luxes i pobreses diverses, i dic pobreses perquè les mancances i les necessitats ja són tan variades que cadascú ja necessitaria una denominació específica.
Irònicament, diria que mai van existir bons temps per a la pobresa, i ara pitjor, perquè, com bé va dir John Breger: “La pobresa en el nostre segle és diferent a la de qualsevol altre. No és, com la pobresa antiga, un signe d'escassetat, sinó un sistema de regles imposades pels rics de la resta de la població. La conseqüència és que ja no sentim pena pels pobres. La societat de consum del segle XX és el primer model polític perquè el captaire no significa nedo”, el segle XXI contínua en aquesta boga, cada vegada més aporofòbia i més apatia cap als desheretats, que no són més que danys col·laterals d'aquest nou sistema que gestiona les nostres vides i ens despulla del futur.
I continuen tal com els va descriure E. Galeano: “Los nadies…los dueños de nada”.
Malika Kathir és filòloga
