23/10/2021

10 anys sense ETA: les apostes dialogades

3 min

Fa 10 anys ETA anunciava el cessament de la seva activitat armada. Amb la declaració que van llegir tres militants de l’organització s’obria una nova fase en l’esdevenir del país. La violència armada, després de més de mig segle d’existència, desapareixia com a variable de l’equació en la vida política basca i espanyola. Existia la consciència generalitzada que la decisió d’aquell 20 d’octubre era irreversible, que no hi havia marxa enrere ni escissió possible. Es tractava del darrer grup en deixar les armes a Europa d’aquell conjunt d’experiències que l’acadèmia va batejar com a “terrorisme revolucionari” (grups d’extrema esquerra i moviments d’alliberació nacional).

La impossibilitat del relat compartit. De la mateixa manera que no és realista aspirar a un relat compartit sobre el conflicte per part dels diferents actors polítics i socials implicats (faig meves les paraules de Paul Ríos), tampoc ho és aconseguir una versió única dels factors que expliquen la fi d’ETA. I aquí voldria detenir-me un xic i obrir perspectiva. Existeix un corrent central d’opinió que posa l’accent en el relat sobre la derrota policial i judicial de l’organització armada abertzale i el seu entorn. En aquest sentit, el que explicaria el 2011 seria bàsicament el declivi militar i organitzatiu d’ETA.

Sense desmerèixer aquest factor, la realitat penso que és una mica més complexa. I posar-la sobre la taula ajuda a obrir escenaris menys maniqueus i cofoistes, però més útils i practicables. Des del meu punt de vista, difícilment avui seríem on som sense l’incansable treball d’una pluralitat d’iniciatives en favor d’una resolució dialogada del conflicte que s’experimenten amb força i potència a partir del tombant del mil·lenni. Difícilment s’hauria avançat sense la complicada edificació de converses entre subjectivitats de mons enfrontats. Difícilment podríem començar a pensar en una certa normalitat al País Basc sense haver comptat amb un activisme en favor de la distensió.

Perquè espais com, per exemple, els pacifistes Lokarri i Elkarri -que van conformar plataformes per a la trobada entre diferents-, la iniciativa de dones polítiques plurals Ahotsak -que abastava des de militants socialistes a membres de l’esquerra abertzale, passant per altres formacions- o els diferents fòrums de diàleg amb participació internacional van crear les condicions de possibilitat per a la fi de la violència armada. Perquè les converses iniciades per Arnaldo Otegi i Jesús Eguiguren, la seva translació a una negociació entre ETA i l’Estat sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero i la implicació d’expertise externa en la mediació/facilitació van suposar un reconeixement que un conflicte polític requeria estratègies polítiques per a la seva gestió i resolució.

Més a prop de la reconciliació. En un conflicte amb presència important de violències, de llarga durada i amb molt de dolor per a les diferents parts, no només és important la pau (o més ben dit, l’absència de violència), de la qual gaudim des del 2011, sinó que també existeix un important repte de construcció de la reconciliació. I aquesta ha fet avenços desiguals. Per un costat, s’han experimentat importants exercicis d’empatia entre víctimes, s’han impulsat iniciatives socials orientades a recosir el teixit comunitari o s’han implementant polítiques públiques per part del govern basc i els executius locals. Per un altre costat, els entrebancs del govern del PP per avançar en aquest terreny, la politització i partidització de la resolució del conflicte, i l’empremta de l’excepcionalitat antiterrorista no han posat les coses fàcils.

La reconciliació no pot construir-se des d’una aproximació de vencedors i vençuts. I és aquí on queda encara feina a fer. El pas que fa l’esquerra abertzale amb la declaració llegida per Arnaldo Otegi i Arkaitz Rodríguez, de reconeixement del dolor causat per ETA, i afirmant que no s’hauria d’haver produït, és molt important en el camí de generar reconeixement cap a les víctimes d’ETA. Ara tocaria a l’Estat fer passos. Més enllà de discrets avenços a les presons, seria bo també un exercici d’empatia cap a les víctimes de la violència institucional.

Aquí és on Ramón Jáuregui diria que les violències viscudes en el marc del conflicte no es poden equiparar. Aquesta constatació l’ha portat a afirmar que l’Estat no ha de demanar perdó per res. Des del meu punt de vista, l’exdirigent socialista s’equivoca de ple: només considerant tots els dolors i patiments es podrà mirar al futur. Però diria més, una violència exercida des de l’ús il·legítim del monopoli de la força (des dels GAL fins a les tortures) revesteix extrema gravetat en una democràcia. El gest, doncs, és necessari per avançar cap a la reconciliació, però també, i no és menys important, per revertir derives il·liberals que no s’haurien d’haver produït mai en un estat de dret.