14/10/2022

0,20%

5 min
Tornem a posar el 0,7% en cooperació a l’agenda
"La construcció d’un ordre polític sobre l’evitació de la por i la crueltat no té res de reduccionista"
Judith Shklar

L’ordre caníbal del món –"el nostre model de vida", en diuen alguns; en "el millor dels mons possibles", diuen els mateixos– és des de fa molt una piràmide feudal, una caserna militar fortificada i un casino 7/24. Tot alhora. No podem negar que ho sabíem molt abans de la pandèmia i que, en plena onada de covid-19, ho vam viure i veure en directe: com un món molt concret i privilegiat s’anava quedant tots els respiradors i totes les vacunes mentre queien totes les màscares. "Això no és una guerra, és una prova de la nostra humanitat", va dir aleshores, i amb lúcid encert, el president de la república alemanya, Frank-Walter Steinmeier. Però vam tornar a suspendre i la inhumanitat del moment va quedar certificada un cop més. Guerra a Ucraïna i l’hivern serà hivern a Europa, avisen avui. Fins i tot així, serà molt més infern al Sahel, al Iemen, a l’Iran o al Kurdistan. Desentendre-se’n és desentendre’ns del món. Mirar a una altra banda, el gest més inútil. Creure que no ens afecta ni ens afectarà, pura fantasia nihilista. I sí, ja sento les veus que diran que això és bonisme. Cada cop que ho diuen és com si no s’adonessin que estan expressant obertament quina és la seva alternativa: el dolentisme. Perseverar en els mals. Seguir cavant el forat. Aprofundir totes les escletxes.

El dilluns 17, un any més, oficialment i com un bucle, serà la diada internacional per a l’erradicació de la pobresa. Les dades més recents indiquen que 260 milions més de persones han caigut en escenaris d’extrema exclusió. Un milió de persones cada 33 hores pel penya-segat de la misèria, provocat també per la crisi alimentària que ha causat la guerra. En total, 860 milions en empobriment extrem, revertint dues dècades de tímids avenços. I en situació d’inseguretat alimentària cal afegir-hi 2.300 milions de persones. Mig món morint-se de gana i l’altre mig per aprimar-se, deia una càustica pintada al carrer fa anys. "Això suposa un panorama ombrívol per a milers de milions de persones a tot del món", acabava de declarar el president del Banc Mundial. La pretesa Agenda 2030 queda cada cop més lluny com a fita, més impossible que improbable. I la dinàmica és tan global com desigual. Impacta arreu amb distintes velocitats. Al Sud hi ha sàtrapes –com al Nord, on sovintegen cada cop més– i al Nord hi ha pobres –no tants com al Sud, però en alarmant corba creixent–. La lògica de la desigualtat impacta en el cor dels països enriquits per anys de desenvolupament capitalista. Als EUA de Biden i Trump hi ha 40 milions de persones pobres. A la UE, 96 milions. A l’estat espanyol, 13. Als Països Catalans, gairebé 4 milions ja estan en risc d’exclusió social. Dels quals, més de dos milions a Catalunya, en una xifra rècord que esmicola la idea d’un sol poble. En som tres: un 33% d'integrat, un 37% de precari i un 30% d'exclòs.

Desfilada militar a Madrid, el 12 d'octubre. Els pressupostos per l'any que ve inclouen un notable augment de la despesa en armament.

No fa falta ser Isidre Fainé –"Sense equitat social, el creixement econòmic no és acceptable moralment", com va dir al gener– ni el president del Fòrum de Davos –"Després del covid no podem continuar amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental"– per adonar-se del desori. Només faltava, enmig d’aquesta realitat tan estructural com normalitzada, la cursa pornogràfica fiscal per veure qui rebaixa més els impostos... als qui més tenen. O veure com la pujada dels tipus d’interès donarà 24.000 milions de beneficis caiguts del cel als bancs europeus, amb els diners que els va injectar el mateix BCE. O comprovar com els pretesos pressupostos més socials, del suposat govern més progressista, són, en realitat, els més militaristes. Finalment, la despesa militar real del Regne d’Espanya serà de 27.617 milions d’euros, el 2,12% del PIB. A un ritme de 75 milions diaris. Un augment del 26%. A cooperació hi destina 563 milions, un 2% de les partides militars. 50 a 1. Tururut viola. Però no conec cap bala que mati la fam. Que matin els famolencs, moltes. I sí que recordo un text d’Eduardo Galeano, Diccionario del Nuevo Orden Mundial, del llunyà 1991: "Riquesa. Segons els rics, no produeix la felicitat. Segons els pobres, provoca alguna cosa força semblant. Però els estadistes indiquen que els rics són rics perquè són pocs i perquè les forces armades i la policia vetllen per aclarir qualsevol possible confusió al respecte". El món, doncs, fet piràmide, caserna i casino 7/24.

De l’ordre desigual del món se’n parla fa dècades i, a la llum dels fracassos, potser seria molt més eficaç concentrar els esforços en combatre l’extrema riquesa. Enguany s’han complert 50 anys de la publicació d'Els límits del creixement, del matrimoni Meadows a petició del Club de Roma. L’espòiler ve d’antic: freneu, que us estavellareu. Van decidir accelerar. Enguany també, cadena d’incompliments i irracionalitats, fa mig segle que l’ONU va aprovar aquell 0,7% que s’havia de destinar a la solidaritat internacional i la cooperació al desenvolupament. Catalunya mai no ha fet els deures i hi destina només el 0,2%. Malgrat que el 1994 una llarga i solidària acampada a la Diagonal reclamava que es complís aquell imperatiu i que s’articulés una política pública de pau, cooperació i drets humans que posés el nostre granet de sorra a un ordre global que no fos caníbal.

Un home demana almoina a La Rambla de Barcelona, el passat agost.

Aquella acampada, en molts sentits, encara continua. I no és només l’exigència permanent que es destini el 0,7% –tan sovint menystinguda, quan no combatuda o ridiculitzada, sempre ajornada– sinó i sobretot com es fa. Potser per això, en un país que ha resistit a base d’associar-nos des de baix, una de les entitats del país que més estimo i més es fan estimar és LaFede.cat, integrada per 123 organitzacions que sí que fan la feina i que treballen activament per l’erradicació de les desigualtats, aquí i arreu. Fa anys que saben llegir la crisi matrioska que ens assetja, analitzen i encadenen cada desigualtat amb la següent i penquen –de pencar cada dia– per l’únic futur no distòpic disponible: el de la justícia global. Saben com ningú que solidaritat mai serà donar el que sobra, sinó compartir el que tenim. O dit d’una altra forma i parafrasejant la cita de la liberal Shklar, perquè saben que cal oposar-se tothora a una crueltat sistèmica que fot por. Ara que ja sabem que por i crueltat –o els seus antònims, decència i esperança– també es legislen. I també es pressuposten.

stats