Vides creuades tants metres sota terra
El metro de Barcelona compleix avui noranta anys i una exposició a Diagonal en recorda la història
BarcelonaUn cafè amb llet i un entrepà de llonganissa. Està bé esmorzar a primera hora del matí al bar Metro 2, entaforat als passadissos de sostre baix de l’estació de Passeig de Gràcia. Des de sempre és un dels meus llocs del metro preferits, una porció petita d’espai sota terra, resistent al pas del temps i a les exigències modernitzadores. Fa 14 anys que el Jose hi treballa i no perd la paciència quan cada dia li pregunten cinc o sis vegades per on es va a la Pedrera. “Això és un món especial. El de dalt és un altre”, m’explica. A l’andana en direcció a Trinitat Nova, on acostumava a habitar Ramon Julibert, l’home que cantava òpera al metro, hi ha un codi QR enganxat a la paret que permet veure com era l’estació l’any 1924. El passat, amb una pirueta invisible, se’t fa corpori al mòbil i un es queda tan ample.
El 1924, sí. Es compleixen 90 anys de la inauguració del metro de Barcelona i a Diagonal en visito l’exposició commemorativa. Hi ha fotos de les velles estacions, els vagons originals, les obres que van trasbalsar la Rambla, els plànols dels anys vint i la Via Laietana oberta en canal. M’agradaria trobar rastres del temps capturats entre la teranyina de línies que travessen avui la ciutat. Sempre s’aprèn viatjant amb metro, enmig del bullici de vides que s’afanyen a arribar al seu destí o que passen les hores atrapades al subsòl.
Al vestíbul de Diagonal de la línia 3 és fàcil colar-se. Així ho fan quatre romanesos rodanxons amb els seus carretons musicals disposats a iniciar la trepanació a les orelles dels passatgers. Quan era petit estava fascinat per la família de gitanos que, amb una pianola i una cabra, feien un xou a la sortida de Catalunya. A pocs metres, a la mítica rotonda que comunica amb els Ferrocarrils, encara hi ha el vell enrajolat que representa els mitjans de locomoció, la làmpara immensa i el terra amb formes radials. Ja no hi són aquells grups de gòspel que col·lapsaven la circulació. De tant en tant, un quartet de corda o una noia que acaricia un teclat. També el senyor sense cames que demana caritat sobre la cadira de rodes.
‘Skaters’ i ‘hipsters’
La de Liceu deu ser de les poques estacions en què si t’equivoques d’andana has de sortir al carrer i tornar a pagar. Tot al contrari de Paral·lel: el transbordament a la línia 2 no pot ser més ràpid. Veig que un nen surfeja sobre la plataforma que separa dos vagons i tres hipsters baixen a Sant Antoni per carregar-se de raons modernes al carrer Calders. Compto fins a disset passatgers capficats al telèfon. Mil bíblies en vers teclejades al WhatsApp i hores mortes al Candy Crush ressuscitades per l’esglai d’haver arribat al destí.
Aquell etern passadís
L’estació d’Espanya de la línia vermella és ampla, amb baranes robustes, sostres alts i rajoles vintage. Una de les sortides porta fins a les entranyes de les Arenes, i al costat d’una parada de llaminadures de l’andana hi ha una placa commemorativa escrita en llatí: “Un autor barceloní de la nostra pàtria va acabar aquesta obra subterrània des del gener del 1924 al gener del 1926”. Pertinent troballa.
Conec pocs barcelonins que no hagin somiat mai que es quedaven atrapats a l’etern passadís de Passeig de Gràcia que comunica amb la línia 4. Un noi el transita amb skate i els acords del Jingle Bells broten d’un acordió desguitarrat. Les parets estan tunejades amb publicitat d’Emirates, línies aèries de Dubai. Ideal per fer somiar els que cada dia caminen tres travessies de l’Eixample sota terra.
M’agradaria veure alguna de les estacions fantasma de la línia groga. Entre Jaume I i Barceloneta intueixo, perduts en la foscor del túnel, uns vells grafits, un “fuck ” de color blanc a l’altura d’on hi deu haver la vella estació de Correus. En un dels bancs del vagó, un noi dorm la mona. Obre els ulls de tant en tant i desperta del fulgor de l’exigent nit de diumenge entre els efluvis agres d’un romcola. A Ciutadella - Vila Olímpica hi ha una altra placa. Dóna fe que el 25 d’abril del 1992 Pasqual Maragall va inaugurar-la. Dels Jocs Olímpics al Fòrum amb només cinc parades. A les parets de davant de la taquilla, els mateixos rostres canviants i multiculturals que fa deu anys donaven la benvinguda als visitants d’aquell invent estrafolari. Refaig el camí fins a Verdaguer per connectar amb la blava. Més música rebotant contra les parets inestables del vagó: Un beso y una flor a la flauta d’un bolivià menut. Faig escala a Virrei Amat per provar l’ascensor llargament reclamat pel Mago Félix. És el tram d’aquelles estacions diferents perquè tenen andana única i els trens circulen a banda i banda. “Vigileu amb els carteristes”, avisen per megafonia. Per aquesta zona ja no n’hi ha. Treballen més enrere.
Al Coll - la Teixonera es triguen uns cinc minuts a sortir al carrer des de l’interior profund de la pedra del Carmel. D’aquí un mes farà deu anys d’aquell esvoranc que va esventrar el barri per culpa de les obres del metro. Al carrer Beat Almató, més escales mecàniques, aquestes a l’aire lliure i elevant-se al cel. És bonic tenir Barcelona als peus i milers de vides sota terra.
