Per què busquem passar por?

BarcelonaEls pèls es posen de punta, la respiració s'accelera i l'adrenalina es dispara: la por també pot ser emocionant. Per això, sempre que s'acosta Halloween, les pantalles s'inunden de pel·lícules de terror, i molts parcs d'atraccions ho aprofiten per atreure clients amb la promesa d'experiències esgarrifoses. Aquestes dues ofertes, el cinema i els passatges de terror, són dues maneres molt habituals de viure la por en carn pròpia sense haver de preocupar-se per salvar la pell.

"En el cinema, el gènere del terror ens fa viure experiències que, si no, no viuríem, i que, de fet, segurament no voldríem viure", explica a l'ARA Lluís Anyó, doctor en comunicació audiovisual, antropòleg i professor de cinema a la Universitat Ramon Llull. "L'adrenalina de viure la por és una emoció molt interna, és l'emoció d'estar accedint a un món que desconeixem del tot", assenyala Anyó.

Amagar informació

La por al desconegut és precisament el gran recurs dels cineastes quan volen esgarrifar el públic: "La tècnica bàsica per fer passar por es resumeix a amagar informació i deixar-la anar de manera dosificada", diu el professor, que afegeix que sovint això s'aconsegueix amb la posada en escena i la il·luminació: "Una cortina mig correguda, una porta tancada, un objecte decoratiu que ens tapa la visió o una zona de l'habitació en penombra poden servir per amagar-nos alguna cosa i inquietar-nos".

El fora de camp, el que no veiem en l'enquadrament però forma part de l'escena perquè ens ho suggereixen o ho imaginem, també és molt important: "Res ens fa més por que no veure què ens amenaça", subratlla Anyó, i posa com a exemple la pel·lícula Alien , de Ridley Scott (1979). "Veiem ombres i escoltem sons que no sabem d'on vénen, però el monstre no el veiem fins al final. I quan ho fem fa més fàstic que por: el que ens inquieta durant tot el film és precisament el no saber". Un cas similar és el de La nit del dimoni , de Jackques Tourneur (1957), en què el monstre tampoc surt fins al final. "Fins que no apareix ho passes fatal i quan ja l'has vist deixa de fer por: en aquest cas perquè no devien tenir prou pressupost i sembla un monstre de fira", bromeja Anyó.

El terror sobrenatural, d'esperits, cases encantades o possessions, és el predominant en les pel·lícules de por fins als anys 60 i 70. A partir dels 70, en canvi, el que més abunda és el terror de la bogeria i l' slasher (assassins sàdics), amb pel·lícules com Halloween , de John Carpenter (1978), Divendres 13 , de Sean S. Cunninghm (1980), o La matança de Texas , de Tobe Hopper (1974). "En aquestes pel·lícules l'amenaça sobrenatural no hi és: és simplement un boig o un assassí que et ve a buscar".

En aquests casos, el perill és alguna cosa corporal, física, material, com amb els zombis: "Són cossos sense ànima que surten de la tomba, t'amenacen físicament i tenen un perquè científic", com un experiment fallit. És el cas de La nit dels morts vivents , de George A. Romero. Al principi del cinema, els zombis eren lents, i l'amenaça era que fossin molt nombrosos i incansables: al final t'acabarien atrapant. Els zombis d'avui dia, en canvi, són ràpids, i cal córrer: "És l'excusa perfecta per moure molt la càmera, amb tremolors i plans curts en què gairebé no veus res: la por ve de no saber per on et sortiran", explica Anyó, com passa a 28 dies després , de Danny Boyle (2002), a la saga [REC] , de Pep Plaza i Jaume Balagueró (2007), o a Guerra Mundial Z , de Marc Forster (2013).

La por, també en directe

Els passatges del terror, com l'Hotel Krüger al Tibidabo, l'Experiència [REC] a Port Aventura o els que es fan en molts pobles durant aquests dies, són una manera breu i intensa de viure l'adrenalina de la por.

"Als passatges del terror el cap no funciona: el que es viu és una por sensorial, que es nota a l'estómac", explica a l'ARA Jordi Tarrida, coordinador d'espectacles de Port Aventura, mentre al seu voltant maquillen la cinquantena d'actors que participen en el passatge estrella del parc, de 15 minuts i inspirat en les pel·lícules de Jaume Balagueró.

"En el nostre dia a dia som molt racionals. Per això quan entrem en un passatge del terror ens agrada cridar i alliberar tensions", continua Tarrida, que explica que els mètodes més eficaços per espantar algú són els sorolls inesperats i l'aparició d'algú per sorpresa enmig de la foscor. Al marge de l'escenografia i el maquillatge -caracteritzar els actors els suposa relativament poc temps, de 10 a 30 minuts cadascun, depenent del personatge (a Polònia o Crackòvia , per exemple, necessiten una hora i mitja)-, l'autosuggestió és un aspecte clau: "Abans que entrin al passatge els deixem sols a la porta, perquè es vagin posant nerviosos. La gràcia és passar por en grup. És increïble veure com els visitants s'arriben a fer por entre ells quan són dins", comenta Tarrida.

Gianfranco Bollini, director creatiu de Port Aventura, és l'encarregat de dissenyar tot el passatge, i ha dedicat gran part de la seva vida a organitzar aquest tipus d'espectacles arreu del món. Segons Bollini, cada país té una manera molt pròpia de fer posar els pèls de punta als passatges de terror. A Alemanya, per exemple, són bastant austers: els passatges són molt curts, d'uns 150 metres, molt caòtics, amb molts animatrònics, i màxim 15-20 actors. "Als Estats Units intenten crear sensació de pel·lícula: l'escenografia és gegant, encara que els recorreguts i les habitacions són sempre molt estretes: una bona manera d'induir la por", diu. En els seus passatges, ell s'inspira en Dario Argento, un director italià "amb una fantasia increïble, amb un terror més mental: el del psicòpata i el malalt".

Un passatge del terror, diu, ha d'espantar però no traumatitzar: la clau és passar-s'ho bé amb el punt just d'adrenalina. "La gràcia és sortir del passatge feliç per haver demostrat que s'ha superat una prova", diu Bollini, que mentre recorre els últims metres de la [REC] Experience no s'immuta per res, ni pels crits, ni pel fum i la foscor ni per la noia que el persegueix amb una motoserra: ja hi està més que acostumat. "A mi em fan més por els homes amb vestit i corbata", conclou amb un somriure.

Les tres pel·lícules més terrorífiques

Tria de Lluís Anyó

'The haunting', de Robert Wise (1959)

L'interessant d'aquesta pel·lícula de cases encantades és com aconsegueix crear una atmosfera molt inquietant sense arribar a ensenyar mai res: només ombres, habitacions i sorolls. No saps què passa, no saps què trepitges. Construir una atmosfera terrorífica és molt més difícil que fer saltar un monstre davant la càmera.

'El resplandor', d'Stanley Kubrick (1980)

El realment terrorífic d'aquesta pel·lícula no són els fantasmes o la part sobrenatural: és l'amenaça de tornar-se boig el que esgarrifa, la por de poder perdre la noció del que és real i el que no, fins al punt de voler matar la teva família.

'Insidious', de James Wan (2011)

Aquesta és una pel·lícula de fantasmes amb una idea molt perversa: l'esperit que amenaça els protagonistes és insidiós, és la maldat en estat pur. La inquietud no ve per la possessió, sinó per l'amenaça de ser posseït, de ser envaït per la maldat.