16/09/2018

La pauta dels filibusters

2 min

Sembla que Ciutadans, fidel a la seva consigna fonamental de no rendir-se mai i persistir invariablement en la mentida (si cal, multiplicant-la), es prepara per llançar aquesta setmana un nou envit sobre la viscosa polèmica dels títols acadèmics dels polítics, com a revenja per haver perdut el primer la setmana anterior. Albert Rivera es pensava que feia carambola posant sota sospita la tesi doctoral de Pedro Sánchez: fent-ho accentuava la ja prou notòria fragilitat del seu rival més odiat, Pablo Casado, i de rebot erosionava tant com fos possible el president del govern d’Espanya. La jugada, però, se li ha girat en contra i, si Casado s’ha quedat igual, Sánchez n’ha sortit potser reforçat i tot, i qui ha quedat en evidència ha estat el mateix Rivera, que naturalment menteix fins i tot quan es tracta de referenciar els seus estudis de doctorat.

El fet és que aquesta bajanada dels títols universitaris, com la dels despenjadors de llaços grocs o la de l’odi d’uns determinats professors contra uns determinats alumnes, és una manifestació més d’una degradació de la política que consisteix a cercar la destrucció de l’adversari (individualment i en grup) sense que importin els mitjans per aconseguir-ho. Per exemple, encoratjar i emparar actes de confrontació social, preferentment amb episodis de violència de baixa intensitat, per poder culpabilitzar-ne el contrari. O per exemple aprofitar l’existència d’universitats partidistes i insolvents, com la Rey Juan Carlos, per erosionar la credibilitat i el prestigi de tot el sistema d’universitats públiques i carregar-ne (sempre) les culpes al rival o rivals. Es perpetra una trencadissa i es diu que l’ha feta un altre, això és tot. Un comportament infantil, amb perdó dels infants, que solen tenir bastanta més dignitat que aquests adults.

Filibuster és una paraula que originalment designava els pirates que actuaven al mar de les Antilles (contra les colònies espanyoles, precisament), i que s’ha traslladat a la política per designar els polítics que intenten marcar la pauta de l’actualitat política amb actuacions grolleres i deshonestes, que perverteixen en benefici seu els mecanismes propis del sistema democràtic, des del debat parlamentari fins a la llibertat d’expressió, passant per la premsa. El problema, el gran problema, és que ho aconsegueixen. Es viu pendent dels més corruptes, dels més mentiders, dels que tenen menys escrúpols o no en tenen cap, i de la seva frenètica capacitat d’inventar, tergiversar, mentir i difamar. S’acaba anant sempre al nivell més baix, i a continuació a un de més baix encara, amb l’ansietat i la urgència de no perdre pistonada, de manera que els discursos són cada vegada més pobres i arriben a la ciutadania podrits de baixeses, expressats en un to estrident i primari i amplificats per un pèssim periodisme de trinxera que cerca tan sols l’estímul fàcil i continu. Tot plegat desemboca en una saturació que s’acaba fent insuportable, i que és terreny adobat per als autoritarismes.