Olvido Gara, ‘Alaska’: “Ho sento, no puc suportar les faltes d’ortografia”

Mite i mitòmana Olvido Gara, ‘Alaska’, ha passat de ser una musa dels anys de la Movida Madrileña a una figura coneguda pel gran públic arran del ‘reality’ ‘Alaska y Mario’. Així i tot, no renuncia al seu món poblat per mites com Raphael

Alaska va néixer a Ciutat de Mèxic el 1963 i es va traslladar a Madrid el 1973, on quatre anys més tard va començar la seva carrera.
Antoni Ribas Tur
06/03/2014
4 min

Olvido Gara, Alaska (Ciutat de Mèxic, 1963), torna a Barcelona els dies 14 i 15 per presentar en directe al Barts l’últim treball de Fangoria, Cuatricomía. A més d’haver publicat nou disc, la cantant ha estrenat fa poques setmanes un nou programa televisiu a La 2: Alaska y Coronas.

El seu directe anterior, Del vodevil a la estracanada, estava inspirat en els espectacles de revista. ¿Com serà Música, gogós y Policromía?

Venim de l’any passat, del directe de Cuatricomía, i partim d’aquesta base. És més minimalista, geomètric i colorista, amb una escenografia que abandona la pura geometria amb un cop de motor. Mentre que en els directes de Cuatricromía vam reduir el cromatisme al mínim, enguany són tot llums de colors.

Fangoria té una posició curiosa en el panorama musical espanyol: pot tant transitar pel mainstream com alhora mantenir-se independent.

Pel que fa al mainstream, la nostra situació té a veure amb la nostra falta de prejudicis a l’hora de visitar platós de televisió per cantar les nostres cançons. Som uns animals de la promoció. La independència és natural, és el món en què ens movem quan punxem com discjòqueis i quan toquem en festivals amb altres grups molts més joves o més desconeguts. En realitat som com uns representants d’aquesta classe mitjana que està en extinció en tots els àmbits.

¿Les situacions personals són importants quan escriu un tema?

Sí i no. A vegades és un punt de partida, una manera de verbalitzar pensaments. Altres vegades és senzillament la frase que vas sentir dir a una amiga. I la majoria de les vegades és la capacitat de crear una situació imaginària i explicar-la.

Ha tornat a la televisió amb el programa Alaska y Coronas. Se sent còmoda en aquest format? Què és el que més li agrada del mitjà?

M’agrada molt fer televisió i només em tensa el que pertoca. M’ho van proposar i vaig acceptar sense pensar-ho. Fer entrevistes i presentar és el que més m’agrada fer en aquest mitjà. I com que feia poc que havia presentat les precampanades de Cap d’Any de la cadena Neox en rigorós directe, amb connexions amb la Puerta del Sol i tot l’embolic que això representa, no em va fer por que fos un programa en directe.

L’any passat va fer 50 anys i enguany Fangoria en fa 25. ¿Com porta tants aniversaris?

M’agraden els números rodons, sóc una mica maniàtica. Esclar que tant és portar 24 anys com 26, però m’agrada el número rodó de 25. I els aniversaris només els celebro cada deu, l’entrada a la dècada.

On li agrada escriure? ¿Es deixa influir per l’actualitat quan compon?

M’agrada el paper, segueixo pensant que el suport és important, deu ser per la meva visió d’arqueòloga/arxivadora. I tant me fa que sigui una col·laboració diària, com mensual o un llibre. L’actualitat t’influeix en la mesura que n’estiguis pendent. Jo procuro crear-me el meu propi món, aliè a la realitat imposada. Ho faig des dels catorze anys i és l’únic que ens ajuda a sobreviure a les persones que no encaixem amb els estereotips de la societat.

Quins títols dels seus temes creu que reflecteixen millor el panorama actual?

Me odio cuando miento, Miro la vida pasar, Dramas y comedias, Mi mundo en desaparición, Peligros.

Mi mundo en desaparición, un dels temes de Policromía, l’edició ampliada de Cuatricomía, parla de l’extinció de tota una època amb la qual s’identifica.

El meu món ha desaparegut: aquest món del segle XX en què el cinema dictava modes, en què una estrella de Hollywood era una deessa, en què els llibres deixaven empremta, en què els moviments juvenils tenien contingut, estètica i actitud. En què cada cosa tenia personalitat. No és millor, ni pitjor. L’anonimat a les xarxes, la tecnologia com a única il·lusió per al regal de Reis, no m’omple. I, ho sento, no puc suportar les faltes d’ortografia, i me les he d’empassar diàriament. Ja començo a fer-ne jo de tant llegir les dels altres.

Ha col·laborat amb Sara Montiel, Raphael i Camilo Sesto. Quin dels seus ídols li ha agradat més conèixer? Algun d’ells l’ha decebut?

Mai me n’ha decebut cap perquè no m’invento fantasies de com han de ser, m’agraden precisament pel que són.

Si pogués viatjar a una altra època, quina triaria?

Això és una gran hipocresia per part meva, perquè m’encantaria anar al Londres victorià, a l’Edat Mitjana i a la Prehistòria, però amb les comoditats d’ara. Però sí que em transportaria a finals dels anys 50 del segle XX als Estats Units, per viure el naixement del rock’n’roll. En lloc del 1963, m’hauria agradat néixer el 1945: hauria descobert Elvis amb dotze anys, hauria viscut el naixement del pop, després del hippiesme, hauria estat adulta durant l’explosió del glam.

¿Hi haurà quarta temporada d’Alaska y Mario?

No ho sabem. A nosaltres ens encantaria seguir gravant per a l’MTV, però no sabem si ara que ja no emeten en directe seguiran tenint producció pròpia. El temps ho dirà.

stats