El nàufrag en l’aigua freda
“Els telenotícies em fan pensar sovint en el dia que vaig estar a punt de morir”, em va dir fa pocs dies el meu amic Lucas, i li vaig demanar que me’n fes memòria.
Va passar fa onze anys a l’Uruguai. Era amb tres amics i van decidir visitar la reserva natural de l’illot Gorriti, situat a dos quilòmetres i escaig del port de Punta del Este, a l’extrem de la desembocadura del Río de la Plata en l’oceà Atlàntic.
Feia sol. Ja havien utilitzat aquella barca altres vegades i tots anaven ben abrigats. Tenien dues armilles salvavides. Tot havia d’anar bé. Però una estona després de salpar van adonar-se que aquest cop havien carregat la barca amb una mica massa de pes. Per una palada de rem mal donada o per una onada massa intensa, petites quantitats d’aigua anaven a parar al fons de la barca i els mullaven els pantalons. I l’aigua era molt freda.
Després de la meitat del trajecte la mar va fer-se més arrissada, i la línia de flotació era cada cop més baixa. “No vam bolcar -em va dir el Lucas- sinó que la barca es va enfonsar mig metre de cop. El fred de l’aigua em va tallar la respiració. De sobte era dins d’un malson. Vaig mirar cap a l’illa i em vaig espantar molt, no havia nedat mai tant i menys amb aquella temperatura. Havíem de deixar les motxilles i la barca perquè, si no, no arribaríem. Jo nedava d’esquena perquè l’armilla m’hi obligava. Em costava, anava lent. M’esgotava. M’empassava aigua. L’amic que tenia al costat no portava armilla i m’ajudava. Li vaig dir: tancaré els ulls i nedaré fins que no pugui més. Se’m va enrampar una mà, després l’altra, un peu. Et vas quedant fet un nus perquè no pots fer-te-les passar, les rampes. Em van començar a passar coses pel cap. Potser aquell era el meu últim dia. Vaig recordar imatges de la meva infància. Al cap de molta estona em vaig començar a trobar millor, tenia menys fred, i vaig entendre que això era mal senyal. Em sembla que durant tot un tram ja no em movia, era el meu amic, més fort, que m’arrossegava. Fins que em va dir: « Poné un pie en el suelo ». Em va haver d’arrossegar fora de l’aigua. Al cap d’una estona vaig començar a tremolar incontroladament. El fred era benvingut i alhora terrible. Sentia que se’m comprimia el cervell i veia taques negres...”
De seguida em vaig adonar que el relat del Lucas, que ja havia sentit anys enrere i que m’arribava sense cap imatge de suport, m’havia frapat més que les informacions sobre els naufragis d’immigrants i refugiats al Mediterrani que ens arriben en format escrit, audiovisual, i enriquides amb tota mena de detalls consignats pels seus protagonistes, per periodistes o per gent de mar.
Aquest article no és un artifici morbós, sinó una manera de cridar l’atenció sobre el fet que, sovint, la nostra atenció sobrevola determinades informacions rebutjant la càrrega de realitat i d’experiència que hi ha al darrere. Empatitzar més amb un amic que amb un desconegut és normal, però fer una lectura ràpida i superficial de certs drames per raons de comoditat equival a negar la condició d’iguals als refugiats. Un error que potser ara estem deixant enrere.
