‘Fora de sèrie’ o gat per llebre?
Nova edició del Fora de sèrie. En portem cinc. Hem vist deu homes i cap dona. Una evidència de la mala planificació d’aquest programa. No és l’única. L’última edició, amb Òscar Dalmau i Quim Monzó, de fora de sèrie en va tenir poc. TV3 ens va donar gat per llebre. Primer perquè escollint Dalmau com a entrevistador desvirtuaven la idea que justificava l’espai i li donava categoria d’esdeveniment especial: que el presentador (o presentadora) fos algú que retornés a la cadena on havia treballat. Introduint l’opció d’un presentador habitual es trenca el factor innovador, romàntic, sorprenent i singular que justifica el programa. D’altra banda, escollir Quim Monzó d’entrevistat era una aposta per anar a perdre. Primer perquè, com va revelar el mateix Dalmau davant la càmera, Monzó va sol·licitar uns requisits de rodatge insostenibles de cara a la gravació d’un programa que exigeix una pàtina televisiva exclusiva i singular. El mateix títol ho indica. Es ven, de cara a l’espectador, com un esdeveniment televisiu especial. I el programa que vam veure d’això no en tenia res. Va ser claustrofòbic i monòton, amb unes condicions d’il·luminació precàries. Si bé el Fora de sèrie havia tingut fins ara una cura pels espais i un sentit estètic pulcre, aquest episodi semblava precipitat i fet cames ajudeu-me. A més, l’espectador encara tenia molt present El convidat de l’Albert Om, on Monzó va tenir una predisposició absoluta: van anar amunt i avall, a comprar un matalàs, a dinar fora, a esmorzar al bar i, a nivell de contingut, va tocar temes que descobrien el vessant més privat del personatge. En aquest cas, la precipitació de la gravació i el neguit de Monzó per acabar amb el tràmit televisiu van arrossegar la qualitat de l’entrevista. Va ser superficial, centrada excessivament en l’obsessió pels objectes i en els tòpics més coneguts del personatge: la seva aversió pel políticament correcte, el perfeccionisme malaltís, la crítica a la desídia i a tot allò maldestre i les seves fílies i fòbies per qüestions lingüístiques.
Tenint en compte que Quim Monzó és el gran escriptor viu per excel·lència de la literatura catalana, aquest aspecte va ser abordat com una anècdota en una sola pregunta. La bona connexió entre Dalmau i Monzó va ser evident, però justament això va anar en contra del programa: per deferència al presentador l’escriptor no va saber dir que no a una entrevista que no li venia de gust, i a Dalmau li va pesar excessivament torbar la rutina de l’escriptor i va acceptar unes condicions que després li van anar en contra. L’edició final del programa se’n va ressentir: el muntatge era brusc i esclau d’una gravació poc acurada.
El Fora de sèrie s’ha venut a l’audiència com un fenomen televisiu singular que no pot caure, de cap de les maneres, en errors de direcció i producció tan greus que converteixin el hit de la temporada en un programa de principiants.
